Esperances tecnològiques en el canvi climàtic

En plena ebullició climàtica s’estén entre els governs i l’opinió pública la idea que ens dirigim inevitablement a un desastre planetari provocat per l’escalfament global i per la sobreexplotació de recursos naturals. Serà abans i serà més greu del que ens havien anticipat. Anem tard i no parem.

El progrés tecnològic dels darrers prop de 300 anys ens ha dut al progrés econòmic a base de cremar combustibles fòssils i de consumir materials, com si una cosa i l’altra fossin infinites (que no ho són) i a còpia de tractar el planeta com si fos un abocador (que no ho és), per terra mar i aire. El canvi climàtic és un dels símptomes de la malaptesa de l’acció humana a utilitzar els recursos, fins al punt d’haver de fer-nos qüestionar si podran fruir del progrés econòmic les generacions que ens venen al darrere.

Les tecnologies d’explotació de matèries primeres ens han permès consumir més i més, encara que hagi estat a còpia de cremar, no reciclar i provocar l’escalfament global. No hi pot haver tecnologies que ajudin a revertir la destrucció del planeta? Doncs sí, almenys a parer de l’enginyer industrial i empresari Joan Vila, en el seu recent llibre La fi de l’abundància . Són tecnologies disruptives aquestes: intel·ligència artificial, mobilitat elèctrica (vehicles autònoms, emmagatzematge en bateries), energies renovables (fotovoltaica, eòlica, centrals elèctriques reversibles, biomassa...), bomba de calor, proteïna de fermentació de precisió i l’agricultura cel·lular. Segons l’autor, quan les disrupcions generen tecnologies deu vegades més barates que les que hi ha, els productors històrics desapareixen. I les tecnologies citades es troben en aquest procés. Ara bé, la tecnologia per aturar el canvi climàtic no ho és tot, és condició necessària però no suficient. Cal que vagi acompanyada de polítiques i d’actituds individuals respecte al clima, però aquests ja són altres temes.