Articles

L'hora de Carretero

Eleccions a ERC

Superat l'estu­por que em va pro­duir la lec­tura de l'arti­cle d'Edu­ard Vol­tas, secre­tari de Cul­tura, publi­cat el pas­sat 27 de maig en aquest diari, vol­dria fer unes con­si­de­ra­ci­ons. En pri­mer lloc, em sem­bla alta­ment repro­va­ble que una per­sona que ocupa un alt càrrec al govern, a pro­posta d'ERC, faci una apo­lo­gia de Joan Puig­cercós, empa­rant-se en el fet que no és mili­tant del par­tit. Com si això el revestís d'impar­ci­a­li­tat. "Estic de pas en la política, però no en depenc", diu el senyor Vol­tas. Segur? És estrany, perquè això sig­ni­fi­ca­ria que la secre­ta­ria de Cul­tura està diri­gida per algú que s'hi dedica en hores lliu­res, com a favor per­so­nal, i que, per tant, tre­ba­lla de franc sense haver de mos­trar-se agraït amb els seus ava­la­dors. En tot cas, sem­pre serà repro­va­ble que algú, per can­tar les excel·lències d'aquells que l'han afa­vo­rit, neces­siti desa­cre­di­tar un ter­cer. Deia el senyor Vol­tas que el dis­curs crític de Joan Car­re­tero el fa "enro­gir". S'entén. Tot­hom enro­geix quan el posen en evidència. Però afe­gia que "ERC es mereix un debat de més cate­go­ria", cosa que ja no s'entén perquè si hi ha hagut un can­di­dat res­pectuós amb ERC i amb les for­mes ha estat pre­ci­sa­ment Car­re­tero.

Just el con­trari de les can­di­da­tu­res ofi­ci­a­lis­tes lliu­ra­des des fa temps a una guerra de des­qua­li­fi­ca­ci­ons. L'ambició per­so­nal és legítima i tot­hom té dret a voler ser pre­si­dent d'alguna cosa, però no tot s'hi val per acon­se­guir-ho. Sap greu assis­tir al penós espec­ta­cle de veure com s'ha malmès en qua­tre dies el mera­vellós cabal de votants que tant havia cos­tat acon­se­guir. Sap greu tanta arrogància, defu­gint el fracàs estratègic que ha supo­sat el segon tri­par­tit, i la inad­mis­si­ble irres­pon­sa­bi­li­tat de dir-ne "reno­vació" d'un con­ti­nu­isme letal. No en tenen prou de ser els artífexs d'una des­feta que pas­sarà a la història per la seva mag­ni­tud? No en tenen prou d'haver frus­trat les il·lusi­ons d'amplis sec­tors de l'inde­pen­den­tisme? No en tenen prou d'haver per­dut 350.000 votants tot con­ver­tint ERC en l'únic par­tit par­la­men­tari amb més exvo­tants que votants? Ja és ben veri­tat que la natu­ra­lesa humana mai no deixa de sor­pren­dre.

Però encara hi ha més pre­gun­tes. Tres, si més no: no sem­bla una para­doxa que jus­ta­ment quan l'inde­pen­den­tisme puja ERC baixi? No havíem que­dat que era ERC qui havia de lide­rar l'eman­ci­pació naci­o­nal tot subs­ti­tuint la política d'engru­nes per la política de la dig­ni­tat? És, pot­ser, una ERC con­ver­tida en l'ombra del PSC la imatge d'aquesta dig­ni­tat?

Si és així, em sem­bla que la frac­tura interna que s'ha produït serà molt difícil de tan­car. Tots aquells cata­lans que al seu dia no van enten­dre la presència de Rodríguez Zapa­tero al balcó de la Gene­ra­li­tat ara han tro­bat l'expli­cació. Ell és l'autèntic pre­si­dent de Cata­lu­nya, ell és, a través dels seus dele­gats al car­rer Nica­ra­gua de Bar­ce­lona, qui diri­geix la nació cata­lana. I si algú encara en dubta, n'hi haurà prou que observi quins són els can­di­dats d'ERC pro­te­gits pels soci­a­lis­tes i quin és el can­di­dat que no han parat de calum­niar.

Ni que fos per res­pecte a si matei­xos, els res­pon­sa­bles de la des­feta del pas­sat 9 de març hau­rien d'haver posat els seus càrrecs a dis­po­sició del par­tit. És una llàstima que tota la tasca bri­llant que havien dut a terme, tra­ient ERC de la gri­sor, la mal­me­tin ara negant-se a reconèixer la fi d'un cicle. D'aquí que sigui tan impor­tant la data del 7 de juny, ja que el resul­tat de les pro­pe­res elec­ci­ons serà fruit d'allò que passi en el congrés naci­o­nal. Si gua­nya el con­ti­nu­isme, el par­tit es pot con­ver­tir en una versió cata­lana d'aque­lla Euska­diko Ezkerra que l'any 1993 es va diluir en el PSE-PSOE; si gua­nya la línia reno­va­dora de Joan Car­re­tero, el par­tit recu­pe­rarà la dig­ni­tat que mai no hau­ria d'haver per­dut. Tant de bo que l'esmen­tat congrés, a més d'un cop de timó, suposi el retro­ba­ment d'aquesta força política amb les tres parau­les que defi­nei­xen les nobles idees que repre­senta: Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.