Català a Europa, ara sí?

Vols fer arribar un escrit en català a alguna institució de la Unió Europea? Ho pots fer: l’envies a Madrid, el tradueixen al castellà, l’envien en castellà a Europa, allà el contesten en castellà, l’envien a Madrid, el tradueixen al català i t’envien la resposta a casa traduïda al català. Fàcil, eh? Vols sentir els europarlamentaris catalans què diuen a Estrasburg o a Brussel·les? Doncs, no podràs. Hauràs d’aprendre francès o anglès o espanyol. Si els nostres representants dominessin el gaèlic o el maltès, per exemple, podrien utilitzar-lo, perquè són també dues de les vint-i-quatre llengües oficials de la Unió. Estatus que el català no ha aconseguit (encara) malgrat la desena d’eurodiputats que Catalunya hi envia cada quatre anys des del 1987. Coneixem els principals opositors: els governs de Madrid.

Però, ara sí, ara la conjunció dels astres sembla augurar una ocasió d’or per fer del català, finalment, la vint-i-cinquena llengua oficial de la Unió. Falsa il·lusió? Si la investidura de Sánchez depèn dels catorze diputats independentistes catalans, aquests partits –ERC i Junts– no tindran excusa: una de les condicions sine qua non de l’acord ha de ser el compromís de demanar a Brussel·les l’oficialitat del català. Sense oficialitat a Europa, en la nova era de la globalització digital i de la intel·ligència artificial, la nostra llengua va de cap a l’extinció.

La lluita per l’oficialitat del català a Europa té una història pròpia i no pas gloriosa. Recordaré que ja el 1988 el Parlament de Catalunya aprovava una resolució adreçant-se al Parlament Europeu i al govern de l’Estat perquè declarés el català “llengua oficial de les institucions comunitàries”. La resolució obtenia el suport de tots els grups. Eren altres temps (Coll i Alentorn presidia el Parlament).

Segons ERC, Pedro Sánchez havia promès que el seu govern presentaria la petició d’oficialitat del català a Brussel·les. Res de res. Filibusterisme. Ara Sumar diu d’incloure les llengües “cooficials” de l’Estat al reglament del Congrés i del Senat. El PSOE calla. Però, com ha recordat Puigdemont, és una nova fal·làcia: en cap punt del reglament es prohibeix l’ús del català, basc o gallec. Tot depèn de la benvolença de la presidència, i ja hem comprovat, amb la de Meritxell Batet (PSC) o les anteriors presidències, com han tractat les pobres “cooficials”.

Plataforma per la Llengua ho comprovà a Brussel·les: no hi ha cap registre de petició d’oficialitat del català pel govern de Sánchez. La consulta ratificava, a més, que no calia modificar els tractats de la Unió per afegir una llengua oficial. A la vista de la inhibició i davant la presidència espanyola del Consell de la UE a partir del juliol, la Plataforma impulsà al febrer, junt amb una cinquantena d’entitats de tots els Països Catalans, un manifest per l’oficialitat a Europa. S’hi han adherit ja una altra cinquantena d’entitats i prop de 50.000 particulars.

No tinc clar que els dos partits independentistes implicats en la resolució de la governabilitat espanyola posin com a prioritat l’oficialitat del català a Europa. Mentre ERC posa l’èmfasi en el traspàs de rodalies, el dèficit fiscal, el “final de la repressió” i “avançar cap al referèndum d’autodeterminació”, Junts sembla mantenir-se inflexible en aconseguir l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació. Un acord sobre l’amnistia és segurament el màxim a què podem esperar. Veig difícil que el deep state de Madrid pugui acceptar en cap cas el reconeixement de l’autodeterminació: abans forçarà o bé la repetició d’eleccions o bé una “sortida” pactada al blocatge de Junts (per exemple, amb prestació d’escons per formalitzar una majoria absoluta... sense Junts).

Com sigui, en l’hipotètic cas que Junts, a més d’ERC, facilitin la investidura de Sánchez, seria una oportunitat històrica fer comprometre el nou govern a presentar a Brussel·les la petició d’oficialitat per al català en un termini prefixat. Seria una victòria definitiva per a l’estatus del català a Europa i al món. Seria el final d’una injustícia flagrant i d’una discriminació permanent contra una comunitat de més de deu milions de ciutadans d’Europa i contra una de les llengües fundacionals de la cultura europea.