Keep calm
Una conversa
Fa quatre dies, un amic americà –que des fa molts anys ha estat escrivint un llibre sobre la història de la família reial espanyola al llarg del segle XX– em va explicar-ne algunes coses ben interessants; com ara el fet que Eugènia Victòria de Battenberg, l’àvia del rei emèrit i la neta de la reina Victòria d’Anglaterra no va ser considerada prou aristocràtica per formar part de la família fins que el rei Eduard VII d’Anglaterra la va convertir en una altesa reial (el casament de Felip VI amb una periodista divorciada no va causar tants problemes); que quan en Joan Carles era un nen petit, el seu pare, Joan de Borbó, no va permetre que sortís del seu internat els caps de setmana ni que rebés cartes o trucades de la seva mare; que de les quatre versions de la mort prematura d’Alfons de Borbó (el germà petit d’en Joan Carles) el meu amic creu fermament en la que diu que es va tractar d’un homicidi: al cap i a la fi, Joan Carles era un cadet militar i sabia prou bé com fer servir una arma de foc (que son pare va llançar al mar); que el Joan Carles va ser un participant entusiasta en el 23-F i només va desistir quan en Tejero va deixar de seguir el pla previst; que Sofia de Grècia ha estat la ideòloga autèntica de la família i les seves idees –força dretanes, per dir-ho suaument– han influït força sobre l’actual rei espanyol; que cap membre de la família reial ha dit ni una síl·laba sobre les atrocitats comeses per les tropes franquistes durant la Guerra Civil i els nou anys següents (180.000 assassinats, segons Paul Preston). I ens va faltar temps per parlar de les comissions àrabs immenses que en Joan Carles es va embutxacar, de Corinna Larsen... De fet, hauríem pogut passar tota la tarda i bona part del vespre parlant d’aquesta família tan curiosa com poderosa i encara no hauríem acabat, ja que es tracta d’una història interminable. Fins que s’acabi. Per sempre més.