Frases fetes (3)

No podia ser d’altra manera. En plena cultura selfie, el narcisisme cristal·litza en dues falques molt unànimement aplaudides a la nostra època: “Soc una persona autèntica” i “Sigues tu!”. “Soc autèntic.” Si penso en les persones que he conegut i que d’entrada em van ser presentades com a “autèntiques”, aquesta declaració m’encomana un estat d’alerta. Crec que l’autenticitat està sobrevalorada. És possible que al substrat d’aquesta sobrevaloració hi hagi l’imperatiu kantià de dir sempre la veritat o el mite del bon salvatge, aquest ésser que segons Rousseau és bondadós en l’estat de naturalesa però que es perverteix i cau en tots els vicis i abusos quan entra a viure en la maligna societat. Les persones “autèntiques” a mi m’activen un ressort de prevenció. Em fan respecte, perquè penso que sempre cal tenir por de nosaltres mateixos. I les persones que he conegut que vivien sobre el volcà de la pròpia autenticitat solen ser, per a bé i per a mal, incapaces d’interposar filtres entre el nucli reptilià del cervell i un jo més relativista, més plural. Em convenç més la defensa que Schopenhauer fa de la hipocresia cívica, entesa com el ‘pegamento’ social que evita que siguem fanatitzats pel dogmatisme de la genuïnitat del jo. Amb una autenticitat radical a flor de llavis, ni tan sols podríem sortir de casa. El món seria una guerra civil. Callar, no dir sempre el que penses, esmussar l’extrem afilat de la veritat pròpia, em semblen categories morals. Tant com algunes autenticitats heroiques. “Sigues tu!” Quants cops no ens ho han dit o no ho hem dit. La realitat esmolada, però, és que moltes vegades, després d’una suma d’èpoques d’espifiar-la i de cometre tots els disbarats haguts i per haver, ens caldria el consell contrari: “Deixa de ser tu!”, “Evita’t una mica!”, “Si us plau, no et ratifiquis més!”. O vestit com a alternativa: “Intenta ser tu d’una manera estrangera, més impròpia!”