Els “a mi me la bufa”

Quan ets un nen o un ado­les­cent, et sal­tes les pro­hi­bi­ci­ons per rebel·lia. És quasi una neces­si­tat gene­ra­ci­o­nal. Aque­lla ànsia de voler tren­car les nor­mes soci­als que es con­si­de­ren car­rin­clo­nes o que limi­ten la lli­ber­tat d’un espe­rit jove que es vol men­jar el món. Sem­bla que esti­guis en pugna amb la soci­e­tat i en rea­li­tat són sim­ples tra­pe­lle­ries. Però quan ja ets adult, si et sal­tes les pro­hi­bi­ci­ons, sobre­tot aque­lles que estan pen­sa­des per a la pro­tecció d’un mateix, d’un con­junt de per­so­nes o d’un ter­ri­tori, ja podem dir ofi­ci­al­ment que ets un xim­plet negli­gent. Aquest agost, com cada estiu, es repe­tei­xen les imat­ges d’il·lumi­nats fent fogue­res de manera fur­tiva, dels auto­a­no­me­nats “Jo con­trolo” acce­dint a espais natu­rals tan­cats pel risc d’incendi, de banyis­tes il·lus­trats que es pas­sen pel folre els avi­sos de mala mar o d’excur­si­o­nis­tes amb espe­rit de Kilian Jor­net que han de ser res­ca­tats. Adults desi­di­o­sos que després, quan són enxam­pats, s’excu­sen com si fos­sin nens. Bus­quen l’abso­lució de l’auto­ri­tat amb un “No ho sabia” o amb una tea­tral acti­tud de sor­presa. Com quan enxam­pes un minyó men­jant xoco­lata poc abans de dinar i nega rotun­da­ment la major mal­grat tenir la cara empas­ti­fada. Aquesta sol ser l’acti­tud de l’infrac­tor caçat que per­tany a la branca dels que es pene­dei­xen de la mali­feta. Perquè després també hi ha el sec­tor, no gens menor, dels ano­me­nats “i a mi què!” o també dit “a mi me la bufa”. Que són els que no només fan la imprudència amb plena consciència, sinó que, a més, se’n van­ten sense cap mena de pudor i a vega­des fins i tot amb certa agres­si­vi­tat. Són els fat­xen­des que es pen­gen meda­lles per segons quina teme­ri­tat i que, la majo­ria de les vega­des, posen en perill no només la seva vida sinó també, de manera directa o indi­recta, la de molts altres. Els “a mi me la bufa” supu­ren en l’època esti­val i n’apa­rei­xen per tots els racons. De tal manera que els ser­veis de vigilància i emergència no donen l’abast i els és impos­si­ble con­tro­lar tal plaga. I encara poc ens passa!