Obsessió contra el català

Si hi ha una cosa en comú que sobresurt en els acords de govern entre la dreta i l’extrema dreta al País Valencià, les illes Balears i l’Aragó és l’obsessió contra el català. És una estratègia sense manies contra la llengua, de la qual no s’amaguen gens ni mica, sinó que, a més, en fan ostentació i propaganda. El català, en aquests territoris històrics del país, és l’enemic a batre, sense cap mania, ni pudor. Potser perquè deuen pensar que hi tenen més a guanyar que no pas a perdre. La qual cosa, si ens ho parem a pensar detingudament, no deixa de ser molt greu.

El PP i Vox ataquen el català sabent, a més, que ja és una llengua minoritària i minoritzada, i maltractada a tots nivells. S’hi acarnissen perquè encara la volen pitjor i, segurament, si poguessin, l’arraconarien de qualsevol àmbit públic i la deixarien en el privat, tal com va fer el règim franquista, del qual, aquesta patuleia d’ignorants, per dir-ho suaument, en són hereus.

Potser el cas més greu és el de l’Aragó, on, directament, s’ataca el català, i també l’aragonès, com si fossin una llosa, un pes de la història que els feixistes no poden suportar, i no pas un patrimoni propi a protegir i ja prou maltractat al llarg dels temps.

El perquè d’aquesta obsessió per la llengua és ben evident: fent el català residual minen directament els fonaments de la nació. Sense llengua, els Països Catalans són morts i, finalment, assimilats en aquesta Espanya que no tolera, ni ha tolerat mai –ho farà mai?–, la diversitat.

De fet, el PP i Vox simplement van més enllà de les polítiques que el partit dretà i el PSOE, també amb la complicitat de l’esquerra comunista, han desplegat a favor de l’espanyol i contra el català, el basc i el gallec des de sempre, més, si és possible, en democràcia. Els partits espanyols sempre van a la una quan es tracta de menystenir els drets dels catalanoparlants.