Pensem-hi...

Fa uns dies, participava en una sessió acadèmica en una aula universitària. Tot escoltant el ponent, vaig fixar-me en els detalls propis d’una aula en la qual es fa classe, es fan exàmens, es presenten treballs. Vaig veure escrit en una de les pissarres la frase següent: “La vida es dura y después te mueres”. Aquesta frase em va semblar tremendament pessimista, em va entristir. No és el missatge que esperava trobar en un centre amb una majoria absoluta de joves que comparteixen estudis i projecten el seu futur professional, humà. Amb una definició tan desencantada de la vida, és possible il·lusionar-se amb el futur, ni tan sols té sentit imaginar-lo?

La sentència reflecteix un estat d’ànim desesperançat, una visió de la vida que és força comuna avui dia. L’ésser viu és percebut com un mecanisme sense ànima que, simplement, deixa de funcionar en algun moment. Discutir-la adduint que “la vida és bella”, que la vida té sentit, podria fins i tot resultar friqui.

El problema és que, efectivament, la vida és dura, i que al final et mors. Però aquesta no és tota la veritat. La natura ens diu que la vida és un bé preuat. La vida fuig de la mort, els vivents busquen maneres de sobreviure i ho aconsegueixen de moltes maneres diferents amb una diversitat admirable d’estratègies per construir el futur. En clau humana, Violeta Parra ens recorda, amb el seu cant Gracias a la vida, la necessitat de felicitat, de pau, d’amor que omple de sentit la vida de les persones, malgrat les dificultats.

El poeta José Agustín Goytisolo, en el poema Palabras para Julia (que cantava el seu amic Paco Ibáñez de manera magistral, commovedora) avisa la seva filla que es trobarà amb moments de foscor. “Te sentirás acorralada, te sentirás perdida o sola, tal vez querrás no haber nacido. Yo sé muy bien que te dirán que la vida no tiene objeto...” Però l’anima a no fer cas dels que neguen el sentit de la vida i li demana que recordi les paraules que li dedica: “La vida es bella, ya verás, como a pesar de los pesares, tendrás amigos, tendrás amor...”

Com el poeta, hem de contribuir a superar la desesperança. El poeta ens dona una pista: els amics, l’amor, ens parlen d’esperança i de confiança en el futur. Però, podem creure’l, el missatge dels poetes, quan se’ns diu que el planeta té data de caducitat i, també, que la felicitat s’aconsegueix amb una bona cervesa, una bossa de patates xips o un viatge al Carib?

La societat no ens ofereix ara recursos suficients per poder bastir aquest horitzó esperançador. Escarmentada dels dogmatismes que justificaren els desastres de les guerres del segle XX, desconfia de la racionalitat, defuig el debat i el substitueix per la propaganda: qualsevol relat val si convenç, no hi ha veritat que el fonamenti. Com a reacció, la sospita que ens poden prendre el pèl (les fake news) empeny a buscar justificacions en evidències materials que acaben, com hem vist, definint la persona pel fet de ser mortal . Des d’aquesta perspectiva la dimensió personal, que permet un projecte de vida, la que ens fa feliços i s’expressa en la poesia, la creació artística i científica, no hi tindria cabuda.

Hem d’esmolar el sentit crític per destriar els missatges certs, els que s’adrecen a persones que reconeixen el valor de tot el que ens fa sentir vius, i rebutjar els que manipulen. Com que la mort no és una bona descripció de la vida, hem de jugar a favor de l’amistat, de l’amor, creure-hi.

El poeta diu a la seva filla: “Tu destino está en los demás, tu futuro es tu propia vida, tu dignidad es la de todos. Otros esperan que resistas, que les ayude tu alegría, tu canción entre sus canciones.” Ens reconeixem humans en aquest compartir projectes de futur, dificultats i alegria, en aquesta confiança que ens fa anar més enllà del que pensàvem, transcendir el dia a dia. D’aquesta confiança se’n pot dir esperança, és veritat perquè anhela justícia.

Ara no és el moment de discursos perquè s’han fet malbé les paraules, cal aprendre dels que han fet de la vida un bé preciós. En tenim molts exemples, companys amb els quals hem fet camí, com Jaume Botey, com Arcadi Oliveras; Jesús de Natzaret és també una referència plena de significat en el nostre context cultural malgrat que ara no sigui cristià.

És ben diferent veure la mort des d’aquesta perspectiva de vida que veure la vida des de la perspectiva de la mort!