Secret d’estat

Han passat sis anys del brutal atemptat de la Rambla de Barcelona i encara no sabem quina relació tenia l’imam de Ripoll amb el CNI. No ho sabem ni ho sabrem, perquè la llei franquista de secrets oficials permet que la veritat de l’atemptat del 17-A es mantingui soterrada indefinidament com a secret d’estat.

Cada any que passa més experts apunten que tot plegat era una maniobra de les clavegueres de l’Estat per espantar l’independentisme i desmantellar el referèndum de l’1 d’octubre, que havia de tenir lloc al cap de cinc setmanes. Aquests sis anys hem obert els ulls. L’agost del 2017 no sabíem encara que l’Estat era capaç de tot per aturar l’intent dels catalans de votar; fa sis anys no coneixíem l’abast de l’operació Catalunya, Villarejo no formava part de les nostres vides i no intuíem ni de lluny les barbaritats que s’estaven cometent en nom de la sagrada unitat d’Espanya. Però en aquests sis anys ho hem après, literalment, a còpia de patacades.

El govern espanyol en funcions estava estudiant modificar la llei de secrets oficials per permetre que algun dia la veritat surti a la llum, però amb 50 anys de blindatge per als alts secrets d’estat, és a dir, que hauríem d’esperar al 2067 per saber quin va ser el paper dels serveis secrets espanyols en l’atemptat. La majoria dels 345 ferits ja no ho podran veure, i tampoc els familiars de les víctimes.

Saber la veritat és necessari per tancar el procés de dol. I impedir això també és una forma de sembrar dolor. Desclassificar la informació del 17-A hauria de formar part de la llista de condicions dels partits independentistes per investir president, però, coneixent l’Estat espanyol, això costarà més d’arrencar que la llei d’amnistia i el referèndum junts.