El camí de l’aigua

Hi ha dies a l’estiu en què m’aixeco prou aviat i, amunt el cor, baixo pel “camí de l’aigua”. Abans passo per carrers encara sense turistes i creuo una carretera asfaltada: me’n trobaré d’altres, que tallen el camí, però no importa. Guanya el terra polsós, a vegades pedregós i a vegades boterut amb les arrels dels arbres que fan que m’hi miri per no caure. Vaig baixant i em fan ombra alzines i algunes figueres. Sento les fulles movent-se, el zum-zum dels insectes, els ocells que piulen. Se’m fa estrany trobar-me amb persones que, corrent en direcció contrària, duen auriculars que els aïllen dels sorolls del món. Travesso un petit tram asfaltat. I continuo baixant per unes escales, crec que de fusta. Passo a prop d’un pou. I aleshores començo a sentir la remor de l’aigua de la riera, que fa el seu curs al costat del camí, i una frescor que em fa respirar a fons amb una alegria que no sabria explicar. Els arbres són d’altres: pollancres, oms i canyissars. Un cop arribo a una altra carretera, dubto entre seguir pel camí de l’aigua, on hi ha una passera relliscosa, o fer via transitant per on he d’apartar la vista per no amargar-me amb construccions cobdicioses que fereixen el paisatge. M’empeny el desig d’arribar al mar, que a vegades és tan pla que sembla un regal per nedar-hi. Si hi ha onades o fins mala mar, també em banyo. I, mentre faig braçades en joiosa companyia, algun cop se’m barregen al cap les veus d’Ovidi Montllor i de Maria Arnal: “Canto a la vida plena/ des de la vida buida./ Tanco els ulls, baixo el cap./ La sang em puja al cap/ i el cor em diu que sí./ El cervell em diu que sí/ i tot en mi és un sí/que mai no acabarà./ Canto a la vida sí.” La meva cançó per l’estiu i sempre.