La caverna

Mentre la majoria de catalans continuen estiregassant les mandres d’agost, els de Temporada Alta escalfen motors a tota màquina. Han fet de la tardor la temporada alta del panorama teatral amb un festival de referència que no deixa de reinventar-se d’ençà dels seus modestos inicis fa més de trenta anys. Des de la perifèria, el festival ha donat centralitat teatral i creativa a Salt i a Girona. Aquest estiu estan fent una contribució especial als processos creatius amb una sèrie d’entrevistes en profunditat a grans directors que han passat pel festival, accessible a tothom. En diuen “La caverna”, un projecte audiovisual amb la col·laboració de Fundació La Caixa que pretén explorar la visió i els impulsos personals d’artistes de l’escena. En aquesta primera sèrie els entrevistats inclouen Marcos Morau de La Veronal, María Muñoz de Mal Pelo, el veterà Declan Donnellan de Cheek by Jowl, el prestigiós director italià Romeo Castellucci, o la directora que ha sabut fusionar com ningú l’art dramàtic amb el cinema, Christine Jatahy. Totes són entrevistes fascinants i enriquidores, però no em puc estar de destacar la que el crític René Solís manté amb Angelica Liddell. Antològica. Poques vegades una creadora ha parlat amb tanta intensitat i sense xarxa sobre el seu compromís amb l’art des de les entranyes. Sobre la necessitat d’agafar-se a l’art per escapar a un sentit gairebé insuportable de la pròpia mortalitat, de sentir-se clavada en un dilema existencial entre el crim o l’art. Liddell, atrapada en un procés d’autodesaparició espera salvar-se de “l’agressió de l’estupidesa”, buscant l’insondable, el misteri de la creació pura que se li va revelar en l’afirmació de Manuel Agujetas: “Quien sabe leer y escribir no sabe cantar.” Més enllà de la seva pròpia capacitat retòrica i de les extravagàncies del teatre contemporani, la Liddell s’encomana al misteri de l’ànima d’un analfabet... per sobreviure.