Premonició de la tardor

Per un moment, he tin­gut indi­cis de la tar­dor a l’arbreda escar­ran­sida que tra­vesso fins a la ter­rassa del cafè. El tou d’her­be­tes que he de tre­pit­jar per arri­bar-hi, cada vegada més res­se­ques, com si en lloc d’un parc caminés per damunt d’un camp de ros­toll, s’han cobert de fulles cai­gu­des, algu­nes encara mig ten­dres però que crui­xen sota els peus amb aquell soroll anguniós de lle­nya morta. Ha fet vent, aquests dies, un vent rees­cal­fat que, de tota manera, no sem­blava tan impetuós perquè se li degui aquesta des­flo­ració gene­ral. Pot­ser és que ja ens hem des­a­cos­tu­mat als vells finals d’estiu, amb les seves tem­pes­tes de mitja tarda, rere les quals venien aquells cre­pus­cles ence­sos esforçant-se a rete­nir l’última claror del dia, cada vegada més reti­cent i mar­bre­jada per les ombres. Ara tot l’agost juli­eja; els últims anys, fins ben entrat el setem­bre. D’aquí el des­con­cert davant aques­tes fulles pre­ma­tu­ra­ment tar­do­ren­ques, pot­ser més aviat asse­de­ga­des, que fan que arribi fins al cafè on m’he acos­tu­mat a venir des que va començar el bon temps amb un deix gai­rebé de tris­tesa, com si portés cen­dra adhe­rida a les soles. A les tau­les veïnes, la gent es queixa de la calor exces­siva, de la inclemència de la llum, de com costa dor­mir a les nits. Ho com­par­teixo només a mit­ges, perquè tard o d’hora vindrà el fred, i aquells dies tan curts, i la rigi­desa dels hora­ris i els embus­sos i la pressa. M’és igual aquesta suor engan­xi­fosa si em dona una hora de cafè diària a la ter­rassa, i fins i tot el camí lent i soli­tari que hi porta, abans que ja no quedi ni una mica de vida als arbres.