Catalans

Ahir, en l’acte de record del cinquantè aniversari de la mort de Pau Casals que va organitzar la Universitat Catalana d’Estiu, el president Puigdemont va dir: “Podem recolzar-nos en Casals per reivindicar-nos com a catalans davant del món.” Ser catalans i poder viure en pau com a catalans és la màxima aspiració política del nostre país. Que cinc presidents de la Generalitat, cada un amb els seus accents, coincideixin en la defensa de la llengua i la identitat catalanes així ho indica. L’acte d’ahir té una gran potència simbòlica pel grup de presidents que hi van assistir. Destaca sobretot la del president a l’exili, òbviament. Tot i això, no han de passar per alt els representants de l’organització i qui acollia la reunió. El catedràtic Jordi Casassas, rector de la UCE, i el pare Manel Gasch, abat de Montserrat, qui, des de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, va recordar que “històricament els Pirineus unien i no separaven la nació”. Com la UCE. Fundada l’any 1969, la Universitat Catalana d’Estiu unia a Prada dos interessos complementaris: pels catalans del nord, promoure i fer avançar la llengua i cultura catalanes; pels de la resta de territoris, trobar llibertat lluny del franquisme. En ple auge del tripartit d’esquerres a la Generalitat, a Catalunya es va impulsar la Universitat Progressista d’Estiu (UPEC) així com la idea de l’independentisme no nacionalista o més endavant l’independentisme que parla en castellà. Per sort, així com Pau Casals en el seu discurs de 1971 davant l’assemblea de l’ONU citava com “les autoritats de Catalunya, al segle XI, es van trobar en una ciutat de França –en aquell temps Catalunya– per parlar de pau”, ahir van parlar de nació. Ahir les autoritats reunides al Conflent van parlar de nació. De llengua, cultura, memòria, identitat i personalitat col·lectiva. De militar en Catalunya. De construir la nació. De ser catalans. Del nostre màxim programa polític: ser catalans.