Pena de música, pena de mort

Khomeiny, el nou dictador de l’Iran, s’ha convertit en un “fan” del cantant andalús Carlos Cano. Així com el diner crida diner, el fanatisme crea fanatisme, i s’estén als camps més insospitats. Khomeiny va conèixer Carlos Cano per casualitat, quan Rojas Marcos el visità i li regalà uns discos.

(Jo ignorava que el líder del PSA tingués relacions amb Khomeiny, i ara m’explico algunes coses del suposat socialista andalús.) Immediatament, Khomeiny ha ordenat que totes les emissores del país radiïn les cançons de Cano.

Perquè els dictadors fan les coses d’aquesta manera: vinga, tothom a escoltar això, ningú a escoltar allò. La música occidental està pràcticament prohibida a l’Iran, i és clar, qui és capaç de prohibir és capaç d’imposar. És característic dels dictadors de països subdesenvolupats –que és on hi ha la majoria de dictadors– que no posin en marxa cap pla seriós per a reduir la misèria, la fam, la injustícia, els privilegis, però que demostrin la seva aptitud governativa considerant que és qüestió de vida o mort, del màxim interès nacional, la tria entre pantalons o faldilles, quins ballables són lícits o no ho són, barba o no barba... Com aquell governador civil de Barcelona que, mentre els drets humans eren negats i empresonat qui els defensava, decretava severes penes als pastissers que no descomptessin el pes del paper a qui comprava dolços.

Diuen que Khomeiny ha encarregat cinquanta milions de discos de Carlos Cano. Deixant de banda que és impossible fabricar-los –ni que totes les empreses espanyoles es posessin d’acord– fa impressió que el teòricament responsable d’un país que viu en la pobresa cregui que es pot gastar una fortuna en aquest caprici. És un cas de malaltia, que quan es té el poder agafa dimensions terribles. Després de la freda crueltat del xa, la volcànica patologia de Khomeiny...

No és estrany que qui és capaç d’imposar la dictadura d’unes cançons no doni cap importància a la dictadura dels fusells. Les fotos de l’assassinat dels kurds són angoixoses. Khomeiny es converteix en el continuador del llarg genocidi que està patint el poble del Kurdistan. La desgràcia dels kurds és que es troben repartits entre l’Iran, l’Iraq, Síria, l’URSS i Turquia. Nacionalitat històrica amb llengua i cultura pròpia, el Kurdistan ha sofert al llarg d’aquest segle una agressió continuada, inexorable.

I pensar que els tribunals que manen executar els kurds es diuen “revolucionaris”... El cinisme i la confusió no tenen límits. L’única revolució de Khomeiny és la dels discos, els “long-plays” de trenta-tres revolucions per minut que posen l’obligada música de fons a la violència diària.