A l’estiu tota cuca no viu

Tothom coneix la dita popular que assegura que a l’estiu tota cuca viu. Una dita que ara està fallant perquè ens trobem que la manca de pluja, o sigui la manca d’aigua i el calor excessiu, no tan sols mata les cuques –comparem els insectes que xocaven amb els parabrises dels cotxes fa vint anys enrere i els que ho fan avui– sinó que està destruint el sistema d’equilibris que transforma lentament el nostre concepte de societat, i ho està fent de manera accelerada. Repassem-ho. Ha pujat l’oli perquè no ha plogut prou i les oliveres no han llevat, s’han hagut de canviar cultius com ara el blat de moro pel gira-sol, el cereal no ha arribat a la mida esperada, s’ha estroncat la producció de gra i molts pagesos no han pogut ni tan sols aprofitar la palla. I no és pas que no ho expliquin. A Lleida, on la manca d’aigua ha provocat el tancament dels principals canals destinats al reg de fruiters i cereals, ja han avisat que si cau l’agricultura cauran la resta dels sectors industrials de Ponent, des del porcí a les fàbriques de pinso o les distribuïdores, des dels productors als clients. Tots han rebut, i encara que no em vull posar apocalíptica, sí que penso que l’emergència climàtica és una carrera que estem perdent i que només la podríem guanyar si canviéssim la nostra forma de viure, si entenguéssim que al món occidental i als països emergents cal reduir el consum i la producció global i treballar perquè es pugui arribar a una societat socialment justa i ecològicament sostenible en què el benestar social i ambiental reemplaci el PIB com indicador de prosperitat. No és una declaració emfàtica sinó una necessitat. Ho va dir Gandhi “Viure més senzillament perquè, senzillament, altres puguin viure.” Les cuques i l’aigua són el paradigma de la nostra asfíxia.