Mantenir el català, per norma

Segueixo amb interès la cam­pa­nya Man­tinc el català i com a les xar­xes molta gent explica situ­a­ci­ons que li han pas­sat i que la majo­ria de vega­des tenen a veure amb el fet que no et vul­guin aten­dre si par­les en català o, força més sovint, que no et vul­guin enten­dre quan fas una comanda, en català, evi­dent­ment. Podríem par­lar de boti­gues i esta­bli­ments diver­sos, però mol­tes vega­des les quei­xes estan rela­ci­o­na­des amb esta­bli­ments d’hos­ta­le­ria. També faig segui­ment de la faci­li­tat amb què can­viem de llen­gua quan cre­iem que la per­sona que ens atén no és cata­lana, cosa que porta a molts equívocs, perquè molta gent que a alguns no els sem­bla que pugui ser cata­lana ho és de nai­xe­ment i parla la llen­gua molt millor que els que ens con­si­de­rem autòctons. Però encara que la per­sona a la qual ens adre­cem no hagi nas­cut aquí o faci poc temps que hi és, crec que se li ha de par­lar en català.

Hi ha molts exem­ples peno­sos. Turis­tes de ves a saber on que pre­gun­ten ama­ble­ment alguna qüestió i se’ls res­pon en cas­tellà i aixe­cant la veu, com si no hi toques­sin o com es fa equi­vo­ca­da­ment amb la mai­nada. Fa poc per la tele­visió se’n va veure un exem­ple: no van dei­xar pas­sar una pare­lla que anava en cotxe per un espai pro­te­git i aquell bon senyor aixe­cava la veu i feia ges­tos amb les mans men­tre els cri­dava “riesgo, riesgo”. Una altra cosa és quan veus que només ente­nen el cas­tellà. En aquests casos, no m’importa par­lar-hi.

M’he acos­tu­mat, doncs, a par­lar sem­pre en català per norma i, si em diuen que no m’ente­nen, inten­tar esbri­nar si no poden seguir-me o no volen. A les comar­ques giro­ni­nes ens havíem mirat aques­tes dis­cus­si­ons de lluny, pen­sant que això no ens pas­sava. Greu error. D’acord, quan des de comar­ques cata­la­no­par­lants anem a Bar­ce­lona ens posem ner­vi­o­sos perquè la llen­gua d’ús és el cas­tellà en un tant per cent que fa por. Sí que hi ha gent que, quan res­pons en català, s’hi passa automàtica­ment. Però això que abans miràvem de lluny ha arri­bat també a la ciu­tat del “Girona, rai”, expressió que uti­lit­zen bàsica­ment els que no són de Girona. Ara, en un bar, res­tau­rant, botiga o super­mer­cat et pots tro­bar gent que d’una manera osten­si­ble uti­litza el cas­tellà i no es vol pas­sar al català. Aque­lla sen­sació que la llen­gua cata­lana et donava un plus per ascen­dir en l’escala social sem­bla que ja és història. No cal gene­ra­lit­zar, perquè no ens passa tant com a la gran ciu­tat o a la costa, però passa. I a vega­des són cata­lans ben cone­guts els que hi cauen de qua­tre potes i es pas­sen al cas­tellà.

No es tracta de ser des­cortès, es tracta de pren­dre consciència del que han escrit els que en saben, des de Modest Prats fins a Pep Nadal, que fa anys ens van aler­tar del perill de no uti­lit­zar la llen­gua als Països Cata­lans. Encara que sigui ofi­cial al Congrés o a Europa, ja s’encar­re­ga­ran de posar-hi tra­ves. Ho va dir Rovira i Vir­gili: “Per als cata­lans, la nos­tra llen­gua també és la sang del nos­tre espe­rit.” Fem-la ser­vir. Pedrolo ens va expli­car per què: “L’idi­oma és la columna ver­te­bral d’una cul­tura.” I nosal­tres som cata­lans, com va dir aixe­cant la veu Pau Casals a les Naci­ons Uni­des.