Al Congrés... i al carrer

Si tot segueix el guió previst, els propers anys podríem sentir parlar català al Congrés espanyol i al Parlament Europeu, gràcies a l’acord dels independentistes catalans amb l’esquerra espanyola que ha fet presidenta Francina Armengol.

No cantem victòria, són acords que ja havíem arrencat en el passat i que no s’havien acabat de materialitzar mai, però l’aritmètica parlamentària espanyola aquesta vegada ens va tan a favor que potser els socialistes no tindran cap més remei que acomplir-ho. Passi el que passi, però, el drama de la llengua persistirà: aquest proper curs les universitats catalanes no han pogut arribar a omplir les aules dels graus de filologia catalana per falta d’alumnes, fet que demostra el poc interès que els joves tenen per la llengua, i l’ús social de la llengua va de reculada, només cal parar l’orella als patis dels instituts. Sense adonar-nos-en, avancem lentament cap a una situació de diglòssia, on el català és la llengua principal de l’administració i les institucions i on el castellà guanya terreny al carrer. En aquest nou escenari polític podria passar que un diputat català pugui parlar català al Congrés de Madrid però que a Catalunya hagi de parlar en castellà per demanar un cafè amb llet.

Defensar els drets dels catalanoparlants és bàsic, sí, i fa segles que el govern espanyol hauria d’haver aprovat una llei de llengües estatal. Però aprovar normatives favorables o construir un marc legal no és suficient. La llengua és massa important per deixar-la, només, en mans dels polítics, per això els lingüistes recorden sempre que els qui salvarem la llengua som els parlants.