Amb les armes que ens compren

Cap allà als anys noranta alguns migrats explicaven històries d’horror sobre veïns que s’havien desplaçat a l’opulenta Aràbia Saudita buscant recursos de vida. Veïns que no havien tornat a veure mai més, desapareguts en un oasi d’esclaus explotats fins a l’extenuació. Llavors ja pujava el wahabisme, aquest corrent rigorista de l’islam que va acabar finançant mesquites a tot Europa, però ells no en volien saber res perquè no estaven disposats que el sectarisme devorés la seva cultura animista de base i perquè associaven la dinastia regnant amb el mateix infern. Més endavant –malauradament– va anar penetrant, per mitjà de predicadors radicals que feien estada en zones de forta implantació de població musulmana i també a través de les xarxes, allò que en deien “l’islam vertader” com a contraposició a una forma més relaxada de viure les creences o de practicar un sincretisme a conveniència. Ve això a la memòria ara que els mitjans informen de la matadissa de refugiats d’Etiòpia –fugint de la guerra civil– per l’exèrcit de l’Aràbia Saudita, a centenars i potser ja a milers, especialment dones i infants rebuts com si fossin un cos invasor, tirotejats, metrallats i bombardejats: “Ens disparaven com si plogués”, va resumir un supervivent. El govern de Riad fa un Rubiales: nega la informació documentada per Amnistia Internacional, Human Rights Watch i l’Organització Internacional per les Migracions i ho titlla de persecució política. No li cal anar tan lluny, és el primer productor mundial de petroli i un generós client per a la indústria armamentista que ens compra a nosaltres –a Europa– per matar aquests refugiats que escapen de la guerra. Ningú no li ha demanat mai comptes ni tampoc li’n demanarà ara. Fa vomitar!