Homenatge a Anton Schmidt

Ha corregut el rumor que hi ha un home-llop en un bosc del Vallès i que es dedica a gratar les portes de les cases d’una urbanització. De tant en tant, en algun punt del món, es parla d’aquesta mena de fenòmens. Mai no es tracta d’un llop-home, és a dir, d’un llop humanitzat, que compareix per tal de poder veure la televisió o menjar una sopa calenta, sinó d’un home “animalitzat”.

Deixant de banda la dubtosa veracitat d’aquest cas, és un fet que els homes s’animalitzen, especialment en determinades circumstàncies. “Homo homini lupus”, s’ha dit; l’home és llop per a l’home. És una afirmació que voldria matisar. Per a una mentalitat reaccionària, el component de llop que hi ha en l’home –en l’espècie humana– és consubstancial.

És la visió negativa de la humanitat. Per a una mentalitat progressista, el llobisme humà és circumstancial; és el producte d’una deformació educativa, d’una situació, d’uns vicis o d’una patologia que no poden destruir la fe en el futur pacífic de la humanitat.

El nostre segle ha vist manifestacions esgarrifoses del llobisme humà i encara avui hi ha molts països on la dictadura clava les dents en els ciutadans-anyells... part dels quals es transformaran probablement en llops. Però cal fer un esforç per a no deixar transformar-se en llop. La criminalitat nazi ens en dóna un exemple alliçonador, recordat fa poques setmanes pel diari italià La Repubblica.

El protagonista és Anton Schmidt, un sergent de la Wehrmacht. Un home qualsevol, si voleu, que duia un nom ben corrent a Alemanya. Un ari, un home incorporat a l’engranatge del Tercer Reich. El seu nom aparegué casualment quan se celebrava a Jerusalem el procés contra Eichmann, i el cità un testimoni que havia lluitat a Polònia. Anton Schmidt també es trobava en aquell país els anys 1941 i 1942. El sergent explicà que el “Feldwebel” o sergent Schmidt no tan sols havia actuat de manera que no executava les ordres rebudes sobre l’extermini dels jueus, la “solució final”, sinó que havia ajudat tots els jueus que tenia al seu abast, als quals proporcionà documentació falsa i fins i tot la possibilitat de fugir en camions militars. I un aspecte molt important: a canvi d’aquest ajut no havia acceptat mai de rebre diners. Actuava així perquè, simplement, la seva consciència li ho imposava.

Més tard el sergent fou descobert i, com és de suposar, mort implacablement.

Centenars de milers d’homes foren condemnats a ser llops, i Anton Schmidt refusà la sentència que destruïa la seva humanitat. Segur que n’hi hagué d’altres, de Schmidt. No els podrem pagar mai la seva lliçó, però tenim el deure d’explicar-la.