L’altra democràcia municipal

Parlem dels ajuntaments. La gravetat dels problemes econòmics amb què es troben, l’enorme complexitat de l’administració –penso especialment en el de Barcelona i en els de les grans ciutats– i tota mena de dificultats són innegables. A més, al llarg de tots aquests anys la situació s’ha anat “adulterant”, per dir-ho així: d’una banda, molts funcionaris municipals han tendit a donar més importància a l’ocupació de la “plaça” que a la prestació del servei, i, de l’altra, la majoria de ciutadans ha vist en l’ajuntament un reducte oficial i no una plataforma comunitària. Cal dir les coses clares, bo i salvant les excepcions honorables, que n’hi ha.

Una de les funcions que han d’exercir els alcaldes i regidors elegits pel poble és augmentar la consciència cívica de tothom qui treballa en un ajuntament. Els grans problemes que esmentàvem abans, que a més són urgents, no poden distreure els responsables municipals d’aquesta acció responsabilitzadora del personal. Ja fa temps que als organismes de l’Estat massa gent ha oblidat que són pagats pel poble, com ho demostra el tracte que solen mantenir amb el ciutadà. La qüestió és “ficar-se” en l’engranatge i aleshores, des d’una posició de “superioritat”, ignorar quina és la seva funció: ajudar, informar, col·laborar. Els funcionaris dels ajuntaments catalans s’han de treure del damunt aquest mimetisme estatal, i quan parlem d’ajuntaments democràtics ho hem de notar, que ho són, no tan sols perquè els “polítics” han estat votats pel poble, sinó també perquè els professionals de l’administració se senten ells mateixos poble i no una classe a part. I sentir-se poble vol dir, de cara enfora, solidaritat amb qui s’acosta al taulell o a la finestreta, i de cara endins ésser conscient què exigeix el càrrec; per exemple, no hi ha cap empleat d’empresa privada que pugui permetre’s d’estar-se una hora, cada matí, si n’ha de treballar cinc, prenent cafè i xerrant amb companys en un bar prop de l’oficina.

Un sindicat de funcionaris hauria de vetllar també per aquests aspectes de l’exercici professional.

El metre

Puc donar més informació a tots els qui s’han interessat per aquesta qüestió. Hi ha un llibre d’Enric Moreu-Rey, que no he llegit, El naixement del metre, editat per Raixa, el 1956. I en el llibre del doctor Ignasi Aragó Sanimetria i malalties de la civilització –referència: Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears– es reprodueixen una sèrie de triangles del mesurament del meridià Dunkerque-Barcelona basats, entre d’altres punts, en els cims de Montjuïc, Montserrat, Matagalls, Puigsacalm, Rocacorba, Mare de Déu del Mont, etc.