A “desapalancar”

D’un temps ençà sento al meu voltant, amb una certa freqüència, l’expressió “apalancar”, amb el significat d’apoderar-se d’alguna cosa. «Li van oferir una propina, i el “tio” ho va apalancar, tu». “Damunt la taula hi havia un paquet de cigarretes, i el va apalancar tan tranquil·lament”. No sé pas d’on ha sortit, això d’apalancar.

Ara, en aquest país sempre hi ha hagut una tradició “apalancadora”, encara que no s’hagi dit així. No sempre es tracta de “pispar”, que és més concretament delictiu, sinó simplement de “pescar”, d’aprofitar-se d’una situació gràcies a la característica següent: la manca de sensibilitat.

Quan a qui era ministre de Franco, senyor Navarro Rubio, un poble alacantí li oferí una llosa amb inscripcions romanes, el ministre no dubtà gens a “apalancar-la”. I se la instal·là en el seu xalet.

La sensibilitat fallava per tot arreu. Per part de l’ajuntament d’Ondara durant el franquisme, que no tenia cap escrúpol a arrancar de la propietat del poble un testimoni de valor històric –de la seva pròpia història– i regalar-lo a un ministre. Per què? A canvi de què? Fallava també la sensibilitat per part del ministre de Finances, i fallava doblement, perquè era ministre de Finances, precisament, i perquè estava vinculat al País Valencià i podia esperar-se que no trobaria ètic incorporar a la seva propietat privada una peça del patrimoni col·lectiu.

Han passat els anys, el ministre ha deixat de ser-ho, i no se li ha acudit de tornar la llosa romana. Ha calgut que el nou ajuntament democràtic d’Ondara es presentés al xalet que l’ex-ministre té a Xàbia a demanar-li que fes el favor de tornar la llosa per tal d’exposar-la en el museu del poble.

En aquest país s’ha “apalancat” molt. S’han “apalancat” obres d’art, permisos, càrrecs de consellers, exclusives, comissions i tota mena de “beneficis”. És sabut que perquè una palanca funcioni necessita un punt de suport, i, en el fons, el punt de suport que s’ha demostrat més eficaç per a aquesta mena d’operacions ha estat la impunitat. La impunitat produeix una progressiva insensibilització, que sol ésser una característica de molta gent que es considera “llesta” o “hàbil”.

Tot això ha de corregir-se. I per tal de desarrelar aquest vici, massa estès entre tota mena de gent, cal iniciar una sistemàtica acció “despalancadora”. Atès que, un cop caiguda la dictadura, no es posà en marxa un procés oficial de depuració que hauria permès de descobrir fenomenals usurpacions i casos de barra que tant de mal han fet a la societat –no tan sols a la seva economia, sinó a la seva fe cívica, que a la llarga és més greu– correspon a l’opinió pública, representada pels ajuntaments, associacions professionals, de veïns, etc., “desapalancar” les lloses –encara que no siguin romanes– sota les quals s’amaga un abús.