El déu de Sicília

L’Etna hi torna? No, l’Etna no para, l’Etna no para mai. És el volcà més actiu i al mateix temps més alt de tot Europa, al voltant dels 3.300 metres. I dic “al voltant” perquè l’Etna no ha mantingut, durant aquest segle, una altura permanent. Ha anat disminuint o creixent segons l’activitat volcànica, ha obert nous cons i noves esquerdes; aquest fenomen d’una “muntanya” en contínua transformació és apassionant, perquè tots els poetes han glossat sempre la majestat immòbil de les muntanyes. L’Etna és una gran muntanya que està en perpètua disconformitat amb ella mateixa; apliqueu l’exemple, si us plau, als turonets satisfets i petrificats del gènere humà.

Jo volia pujar a l’Etna, fa un parell d’anys, però no vaig trobar el moment. El tenia, però, com l’obligat punt de referència en la volta a Sicília. Es el déu de l’illa. No tan sols el déu mitològic –i la casa dels ciclops i la forja de Vulcà– sinó aquest déu que fa i desfà, que produeix espant i admiració.

No es pot negar que l’esplèndida visió del volcà retallat increïblement alt sobre la plana, i contra el cel intensament blau de Sicília, és un espectacle que omple alguna cosa més que els ulls. Però darrere aquesta imatge hi ha una història catastròfica; s’han identificat unes 140 erupcions de l’Etna que han produït víctimes, i es diu que al llarg de la seva activitat coneguda el volcà ha matat un milió de persones. En el nostre segle les erupcions més importants són les de 1911, 1917, 1923, 1928, 1950-1951 i 1971.

Fa pocs dies han mort sis turistes que havien pujat a l’Etna. Els antics ja hi pujaven –fins i tot l’emperador Adrià– i l’excursió és un dels programes turístics de Sicília. Cal fer l’últim tros a peu, i des de dalt de tot es poden veure dues coses excepcionals: la lava incandescent al fons del cràter i el panorama de l’illa i de tot el Mediterrani sicilià. Un raig de roques i de gas encès ha caigut sobre els turistes, quan ja començaven la davallada. El risc hi era, com ho demostra el fet que els guies havien obtingut, no feia gaire, un augment de sou justificat per la perillositat de l’excursió. En conseqüència, als qui la feien els sortia més cara, de manera que el cas és curiós: davant l’exposició a un mateix perill, hi ha qui està disposat a enfrontar-s’hi només si cobra molt, i qui està disposat a fer-ho encara que sigui “pagant” molt.

Una cosa és veure l’Etna perfilant-se damunt els arcs del teatre grec de Taormina, amb el mar als peus, i una altra viure l’Etna de prop. Un Etna capaç d’inspirar, el segle cinquè abans de Jesucrist, el “Prometeu encadenat” d’Esquil, un Etna capaç de barrar el pas a una flota cartaginesa, un Etna capaç d’introduir, un quilòmetre dins el mar, un riu de lava. Han passat 2.500 anys i l’Etna encara és imprevisible; d’una banda la destrucció, d’una altra la terra és tan fèrtil que els tarongers i els llimoners s’hi enfilen fins als mil dos-cents metres. El cel i l’infern del déu sicilià.