Estranyes “imposicions”

Hi ha una deter­mi­nada con­cepció dels impos­tos que no podré enten­dre mai.

L’impost muni­ci­pal de radi­cació, per exem­ple, que es basa en la superfície del local on es fa un deter­mi­nat negoci. Gràcies a aquest cri­teri un dra­paire que ha de reco­llir paper usat pot ésser que hagi de pagar més que un joier. Hi ha uns tipus de negoci que exi­gei­xen un bon espai –venda de mobles, gran­ges i cafès, res­tau­rants, cor­ti­nes i cati­fes, etc.–, men­tre que d’altres poden desen­vo­lu­par-se en pocs metres qua­drats. Jo crec que el cri­teri de superfície és la pura arbi­tra­ri­e­tat.

Ara es vol apli­car aquest impost als des­pat­xos pro­fes­si­o­nals –met­ges, arqui­tec­tes, advo­cats, etc.–, i que consti que no en pro­testo perquè m’afecti, que no m’afecta. Si jo hagués de pagar impost de radi­cació per l’espai que ocupa la meva màquina d’escriure, l’ajun­ta­ment hi per­dria burocràtica­ment diners; i si s’hi entos­su­dis­sin esta­ria dis­po­sat a escriure, a mà, en una taula de cafè, com he fet molts anys. És una idea que sug­ge­reixo als pro­fes­si­o­nals: aten­dre els cli­ents en un bar, o en un banc del car­rer. Pot­ser el que es pretén és ani­mar les vies públi­ques.

Però no hi fem bar­rila, que la cosa és seri­osa, com sem­pre que hi ha una injustícia. La dele­gació de Finan­ces de l’ajun­ta­ment accepta que el cri­teri vàlid és el del volum d’ingres­sos; però, com que no el pot con­tro­lar exac­ta­ment, adopta un cri­teri que no és vàlid. És a dir, com que no sé com fer-ho per a ésser just, estic deci­dit a ésser injust, “perquè, la injustícia, sí que sé com fer-la”. Home!

Un altre aspecte dels impos­tos que tam­poc no puc enten­dre és el que cas­tiga el matri­moni. Dues per­so­nes que tre­ba­llen, si es casen paga­ran més que si con­ti­nu­es­sin sol­te­res, pel fet que se sumen els seus ingres­sos. En alguns països on això dels impos­tos va de debò, aug­menta cada dia el nom­bre de pare­lles que renun­cien a casar-se. Un matri­moni nord-ame­ricà ha deci­dit que ja no volia ser més víctima de la suma fami­liar d’ingres­sos, i ja s’han divor­ciat tres vega­des, apro­fi­tant la llei que diu que una per­sona que és legal­ment sol­tera durant una part de l’any pot pre­sen­tar una decla­ració d’impos­tos indi­vi­dual; després han tor­nat a casar-se. Ara l’Estat ha denun­ciat el matri­moni i els acusa, davant els tri­bu­nals, de “divorci per impos­tos”. Si les coses no els sur­ten bé, aquests ciu­ta­dans, que en aquest moment són sol­ters, han acor­dat no casar-se més.

L’ex-marit ha donat un argu­ment esplèndid: “Mol­tes com­pa­nyies mer­can­tils s’unei­xen i se sepa­ren estric­ta­ment per acon­se­guir bene­fi­cis fis­cals, i ningú no diu que sigui un eng[any.”]