Gris

Ara volen pintar la torre Eiffel. Bé, no és que ara la vulguin pintar, només –l’han de pintar sovint, perquè es conservi–, sinó que la volen pintar de colors. El projecte del decorador Patrix preveu una primera pintada de blanc –l’operació dura dos anys–, i quan calgui repintar-la començar altra vegada per baix, aleshores amb color blau; la tercera vegada el color serà vermell... o sigui els colors de la bandera francesa. La conseqüència és que durant llargues èpoques la torre serà bicolor, d’una manera irregular.

El resultat pot ser lamentable, però jo confio que l’alcalde de París no autoritzarà la fantasia, tot i que el decorador juga amb la carta de la bandera, del “drapeau”, que a França sempre és un trumfo. L’enginyer Eiffel ja s’autoaplaudia proclamant que, gràcies a la seva torre, “França serà l’única nació que posarà la bandera en un pal, de 300 metres!”.

La torre Eiffel és una obra mestra, un prodigi tècnic que combina la resistència amb la lleugeresa. Tota la seva altura de ferro només carrega sobre el sòl quatre quilos per centímetre quadrat, pràcticament el mateix que un home normal assegut en una cadira. S’assegura que un model de la torre, reduït, d’acer, que tingués trenta centímetres d’altura i construït exactament a escala, només pesaria 7 grams. Tot i ésser tan lleugera, la torre és excepcionalment sòlida, i quan bufen els vents més forts el seu cim no arriba a oscil·lar dotze centímetres. És curiós de saber que la seva altura pot variar, segons la temperatura, encongint-se o estirant-se fins a quinze centímetres.

Els enemics estètics de la torre la van voler enderrocar durant bastants anys, i la salvà la ràdio, que hi trobà la possibilitat d’instal·lar-hi una antena excepcional. Amb els anys i el turisme, la torre Eiffel ha esdevingut intocable; ara es tracta de veure si és retocable.

En tot cas, l’autor del projecte d’acolorir-la ha formulat una opinió que no comparteixo: ha dit que no li agrada l’aspecte gris de la capital francesa. Una vegada em van preguntar en un qüestionari quin color m’agradava més, i vaig respondre que qualsevol color damunt el gris. París té un gris de qualitat històrica, un gris literari, un gris de cançons, un gris de llum pictòrica que jo m’estimo molt. Sí, París és una ciutat elaboradament grisa, i damunt d’aquest gris els colors agafen una suggestió bellíssima i delicada: els grocs de palla vella, els verds de pruna, els vermells avinats, les múltiples taques de colors dels més diversos establiments fan que París sigui una ciutat cromàticament molt rica; però aquesta riquesa no és una violència de colors, sinó una pacífica harmonia gràcies a la immensa falda, gairebé maternal, del gris parisenc, que no és el gris de la mediocritat, sinó el gris de la discreció.