Violència, menors i educació

Fa uns quants anys ningú no podia imaginar que arribaríem a situacions de gravetat tan extrema com les agressions sexuals en grup, i menys encara entre menors. Les estadístiques són alarmants, ja que un 38% de les víctimes ateses l’any passat per una agressió sexual eren menors d’edat i un 12,7% dels presumptes agressors eren adolescents. Evidentment aquest tipus de delictes han de tenir alguna conseqüència; tot i això, rebaixar l’edat penal no considero que sigui la solució.

És obvi que les causes són multifactorials i l’abordatge ha de ser sistèmic per poder enfocar el comportament de les persones no com a individus aïllats sinó inserits dins del sistema on interactuen. No hem d’oblidar en aquest context els estralls que està fent la irrupció d’internet en la vida dels menors; els referents, els models i les imatges amb càrrega violenta que visualitzen són un perill real a ser reproduïts si tenim en compte una tendència humana molt arrelada que és el mimetisme. És per això que arribar a mesures per restringir l’ús de les pantalles és una de les actuacions més urgents que caldria emprendre.

Des de les ciències socials se sap que quan les crisis debiliten les institucions: les polítiques, les econòmiques, les religioses... és quan pot començar a créixer la violència. Potser estem començant a notar-ne els efectes també en la família i l’escola. Per aquest motiu, potser on caldria posar el focus a l’hora d’intervenir és en l’àmbit educatiu més proper als infants i adolescents, que significa posar la mirada en els adults, ja que són els responsables directes de la seva educació, i no tant en els menors.

Els casos de maltractament o desemparament infantil o el fet que un 64% dels alumnes catalans diuen haver estat víctimes d’algun tipus de violència escolar mostren que aquests són els entorns en els quals es pot començar a normalitzar la violència. En aquest sentit, la interdependència que hi ha entre escola i família a l’hora d’educar és tan gran que és imprescindible que la comunicació hi tingui un paper central.

Els centres educatius poden jugar un paper importantíssim a l’hora de detectar determinades situacions familiars. Dialogar i acompanyar els alumnes és fonamental per poder-se aproximar a la seva realitat quotidiana. Òbviament no és una tasca fàcil per als docents que, a més d’assumir la càrrega acadèmica, els suposa haver de fer front a problemàtiques àrdues i complexes, perquè hi ha molts models familiars i les necessitats i els interessos són molt variats.

El fet és que les famílies tenen una estructura pròpia amb uns determinats objectius, límits, i normes explícites i implícites. Aquestes característiques fan que els esdeveniments que tenen lloc en una no siguin extrapolables a una altra que pugui tenir una semblança, si més no aparent. El motiu és molt senzill, simplement perquè les accions que es puguin donar dins d’un marc familiar s’esdevenen com a resultat de tot aquest entramat de normes que les regulen i que ocasionen uns determinats reajustaments entre el conjunt de persones que el formen i que són únics. La manca de comunicació i les fronteres o límits, que poden ser poc clars o inexistents, són les que creen molta inseguretat i descontrol en els menors.

El context, doncs, és un marc indispensable que no podem obviar a l’hora de treballar amb grups humans. Aquest enfocament d’entendre el grup com un sistema fa que, si volem acostar-nos-hi, no puguem reduir determinades situacions a un moment puntual, sinó que caldrà analitzar-les dins de tot un seguit de seqüències que s’hauran anat encadenant. És a dir, la situació que tinguem al davant haurà d’observar-se com a fruit d’un procés.

La problemàtica és àmplia i cal fer-hi front des de molts àmbits, ja que les famílies amb carències de béns bàsics com l’habitatge, l’alimentació, el treball, etc. tenen una situació de vulnerabilitat que crea circumstàncies precàries a tots nivells. No obstant això, la implantació de plans de suport educatiu familiar és una de les eines que alleugereixen l’impacte de la falta de disponibilitat emocional per als infants.

El Consell d’Europa des del 2006 promou polítiques per a una parentalitat positiva, ja que l’àmbit familiar també té una dimensió pública, raó per la qual l’administració n’és corresponsable. Sens dubte, l’establiment de plans de suport és un recurs fonamental per atendre la infància i l’adolescència. L’impuls de programes de prevenció de forma generalitzada crec que podria tenir efectes molt benèfics.