Sands

Potser la cosa més interessant del cas ja internacionalitzat de Luis Rubiales és que demostra que els universos paral·lels existeixen. Després del Me Too, després d’anys de casos de violència domèstica i violacions en grup cada cop més coneguts i denunciats i després dels presumptes delictes del mateix Sr. Rubiales en anys anteriors (2017: assetjament sexual a la directora de màrqueting de l’AFE; 2018, visita a Nova York amb una xicota, pagada amb fons de la RFEF; 2020: acusat pel seu propi oncle d’organitzar si més no una orgia a Granada amb “8 o 10 noies joves”, pagada amb diners de la federació...), com és possible després de tot plegat que aquest home (que, per cert, cobra més que el president d’Espanya: 589.237 euros anuals) hagués pensat que podria agafar Jenni Hermoso pel cap i fer-li un petó forçat als llavis? I després pressionar aquesta jugadora perquè sortís al seu vídeo exculpatori? I després fer un discurs criticant el “feminisme fals” i insistint que no dimitirà mai (i sent aplaudit per uns homes que habiten el mateix univers paral·lel que ell). Però sens dubte, la cosa més sorprenent és que la mare de Rubiales s’hagi tancat en una església de Motril per dur-hi a terme una vaga de fam per protestar contra la “cacera inhumana i sagnant” (quina sang?) que segons ella està patint el seu fill. O sigui, després que el cas d’aquest s’hagi escampat pel món i per tant hagi deixat de ser un afer hermèticament espanyol, ella pensa que fent de Bobby Sands –el primer vaguista de fam de l’IRA, que va morir d’inanició el 1982– del masclisme futbolístic canviarà alguna cosa. Al contrari, si Rubiales s’ha fet famós per ser masclista, ella ha fet el mateix per ser fabulosament i tristament còmica. En el moment d’escriure això, només dues coses es poden predir amb una certa certesa: Rubiales perdrà la feina (si no l’ha perduda ja) i sa mare tornarà a menjar.