Gènere i l’enganyifa de la natura

L’article de Manuel Castaño publicat el 25 d’agost en aquest diari va córrer com la pols en gairebé tots els meus grups de WhatsApp. Les reaccions van ser impulsives, ja ho sabeu, emoticones amb cares enfurismades. L’article va tenir una primera resposta crítica de Pau Gàlvez, com a president del FAGC. Però encara n’hi ha per tirar el barret al foc. Més enllà de les comparacions forçades, la confusió entre sexe i gènere i els missatges apocalíptics, la ferma defensa de la naturalesa del cos masculí i femení ha estat l’element que més m’ha encaparrat.

L’argumentari de la naturalesa biològica d’homes i dones per sostenir les desigualtats no és nou. El patriarcat l’ha fet servir des de fa segles. I és que l’apel·lació a la natura no deixa mai espai per a la rèplica, es constitueix com a quelcom inevitable i ens porta a un terreny narratiu on no cal discussió. Així, tot és guany per l’articulista. Però fa temps que l’antropòleg Marcel Mauss ens va ensenyar que el cos està impregnat per un conjunt de preceptes i significats culturals que aprenem en el nostre procés de creixement. La també antropòloga Gayle Rubin va mostrar com existeixen tot un conjunt de disposicions per les quals la societat transforma la sexualitat biològica en productes de l’activitat humana. I la filòsofa Judith Butler ha assenyalat, precisament, que la manera en la qual ens mostrem com a homes o dones a la societat és, fonamentalment, un acte teatral. Si veritablement la natura manés sense capacitat d’intervenció humana, no seria necessari tot el conjunt de dispositius socials que constantment regulen el nostre comportament. És a dir, el que Castaño entén com a natura en realitat també té una bona part de cultura. El que vol dir ser home o ser dona canvia al llarg de la història i els contextos culturals. I és per això que el gènere és un fet cultural que al llarg de la història s’ha fet servir de maneres diferents per oprimir les persones a les quals s’assignava la categoria dona a partir de la interpretació del que trobaven entre les cames, però també per perseguir aquelles persones que no secundaven la matriu dominant. D’evidències que mostren usos del gènere que van més enllà de la dicotomia home/dona en tenim unes quantes, qui vulgui detalls podrà trobar una infinitat de fons al llibre Guerreros, chamanes y travestís, de l’antropòleg Alberto Cardín, publicat l’any 1984.

Aquesta falla ha portat Castaño a fer-nos creure que la limitació de la transició de gènere està en el cos. I sens dubte, la materialitat del cos ens posa límits a totes les persones, no només a les persones trans. Però alguns d’aquest límits s’han anat resolent mitjançant diferents tecnologies. La ciència és una de les tecnologies més destacades del nostre temps. Així per exemple, gràcies als avanços científics s’han pogut crear audiòfons que han permès que persones amb dificultats d’oïda hi puguin sentir. En el nostre context, el problema que moltes persones no puguin viure el gènere com volen no està en el seu cos, sinó en la mirada social que criminalitza, estigmatitza o menysté les seves experiències. Segons la darrera versió de l’enquesta de l’Agència Europea pels Drets Fonamentals de l’any 2019, el 51% de les persones trans de 15 a 17 anys s’havien sentit discriminades en les institucions educatives i el 8% havien viscut un atac físic o sexual per ser trans en els darrers 12 mesos. A més, diversos estudis publicats en revistes científiques han assenyalat que la ideació suïcida és especialment significativa entre joves trans, que el seu índex de benestar és inferior i que el suport familiar, social i professional del seu entorn és una eina fonamental per afavorir un desenvolupament segur i adient. És precisament per això que l’article de Manuel Castaño no només és insolvent quant a aproximació teòrica i rigor de les fonts, sinó que sobretot és una imprudència el fet d’apostar per la retirada del suport, en considerar els drets de les persones trans com una ofensiva i en categoritzar la seva existència com una estafa.