Sobre salaris i altres coses

Tots els programes dels partits polítics d’esquerres i totes les persones amb una mica de seny tenen consciència que els sous de la classe obrera són relativament baixos. De fet, la majoria de les manifestacions obreres demanen, com a primera petició, un augment dels salaris.

Aquests salaris estan condicionats per la necessitat que tenen els propietaris del capital i els seus dirigents d’aconseguir un benefici que permeti compensar els accionistes i procurar que es mantingui la cotització a la borsa, si és que l’empresa hi figura. Els salaris augmenten, però sempre per sota o al mateix nivell de l’IPC. El salari mínim que té fixat el govern és de 1.080 euros mensuals bruts.

Si observem els salaris que es paguen en el nostre mercat trobem per sobre de tot el dels futbolistes més ben valorats, que cobren xifres estratosfèriques que no tenen res a veure amb la relacionada anteriorment o amb la dels aficionats que els van a veure. És clar que aquests sous s’acaben aviat, tot just quan les forces flaquegen i s’han de retirar. Un fet que es produeix entre els 35 i els 40 anys, que és la meitat de la vida. No obstant, el seu sou és equivalent a guanyar La Grossa cada any.

Aquests ingressos anuals, conseqüència de la demanda de bon futbol, d’estadis plens, de drets de televisió i de la publicitat que generen, entre d’altres, són immorals. I ho dic amb plena consciència de la paraula.

En tot cas, les coses estan així: amb uns salaris dels obrers que no tenen res a veure amb el sou del futbolistes o dels alts directius de les empreses públiques o privades, que s’enduen a casa 200.000, 300.000 o 400.000 euros anuals. És clar que prop de la meitat d’aquests diners se’ls queda la hisenda pública en forma d’impost sobre els ingressos. Però, Déu-n’hi-do!

La situació és conseqüència del maleït capitalisme en el qual vivim fa molts anys i que només es trencarà quan hi hagi una altra opció econòmica. Un sistema econòmic que provoca aquestes terribles variacions i provoca situacions que van des de qui dorm al carrer fins a qui té un gran pis i tres o quatre cases per passar-hi l’estiu i potser algun iot.

De desigualtats sempre n’hi haurà perquè sempre hi haurà persones amb un talent que les diferenciarà de la majoria o per l’oportunitat que s’ha tingut de trobar una bona feina. És clar que no pots rebaixar els ingressos d’un futbolista que fa gols a dojo o d’un director general que manté els beneficis de l’empresa per sobre del nivell de la competència. Però la realitat actual és excessiva.

Aquest tema serà sense cap dubte un dels centrals en els propers 25 anys. Les diferències es donen en un país com el nostre però també en relació amb d’altres. Des d’Amèrica fins a Àfrica. Com s’aturarà la immigració que suposa milers de morts al Mediterrani i milers de persones sense papers als Estats Units? Com es deia abans, no cal vendre peix a aquells països sinó ensenyar-los a pescar. Tal com van les coses, tot aquest procés serà inevitable, però abans passarem un període en què la immigració i els problemes socials al voltant dels salaris crearan maldecaps als governs.