Que diu què Urkullu?

El PNB és una mica com el Gua­di­ana. Política­ment apa­rei­xen i des­a­pa­rei­xen al seu gust i, sobre­tot, con­veniència. Dis­crets de tarannà, es dedi­quen bàsica­ment a la seva feina, a ges­ti­o­nar sense fer soroll un ter­ri­tori on tenen l’essen­cial, la clau de la caixa, i només de tant en tant alcen una mica el to, però sense per­dre mai aquell deix mode­rat, perquè la resta de l’Estat escolti el que han de dir. Influir és un verb de referència en el lli­bre de capçalera dels naci­o­na­lis­tes bas­cos i, ara que tenen l’opció de fer-ho, el lehen­dakari Urku­llu ha deci­dit treure el cap per expo­sar un pla per refor­mu­lar un estat que ara mateix no és que sigui cen­tra­lista, sinó que ha entrat en una deriva recen­tra­lit­za­dora voraç. “Pac­tar una inter­pre­tació de la Cons­ti­tució” és la fórmula que pro­posa per sor­tir de l’atzu­cac, fent-ho amb una mirada més sen­si­ble al fet plu­ri­na­ci­o­nal que per­meti, per exem­ple, liqui­dar aquest paper vam­pi­rit­za­dor que s’ha ator­gat el TC res­pecte a les com­petències tras­pas­sa­des a les comu­ni­tats.

Pel que fa a la idea d’Urku­llu en si, té un altíssim valor polític. I no tant pel que pro­posa, que no és res gaire nou, sinó per la reacció que ha pro­vo­cat, i que demos­tra, un cop més, que això no ja de voler trans­for­mar l’Estat, sinó tan sols fer-lo evo­lu­ci­o­nar, és com inten­tar fer bar­re­jar oli i aigua. El moll de l’os de la qüestió és que l’encaix autonòmic ha arri­bat a tal punt de degra­dació que les posi­ci­ons entre les parts en con­flicte s’han pola­rit­zat fins a fer gai­rebé impos­si­ble una síntesi que, en el fons, és el que plan­teja Urku­llu. Perquè el seu és un pla tant de mínims per a l’inde­pen­den­tisme que no podria accep­tar-lo mai ni com a opció tran­sitòria, men­tre que el PSOE o el PP con­si­de­ren que és just el con­trari, una pas­sada de fre­nada. I d’aquest biaix plora la cri­a­tura, també la de la inves­ti­dura. És clar que pot­ser Urku­llu només fa d’Urku­llu, que és la manera ele­gant de dir que el que fa és mirar per ell, apu­jant el preu d’una sub­hasta en què, traspàs rere traspàs, els bas­cos van fent, peça a peça, un estat de facto.