Nova etapa a Celsa

Després de 15 anys lluitant contra la llei de la gravetat, els creditors han pres el control de Celsa, una gran siderúrgica catalana (10.000 empleats i 6.000 milions en vendes).

L’empresa familiar, fundada l’any 1967, va emprendre una sèrie d’adquisicions finançades amb deute a Polònia, Suècia i Gal·les fa vint anys. Quan poc després el mercat va entrar en recessió i s’hi va mantenir per les importacions d’acer xinès, el deute es va convertir en una llosa insuportable.

Durant anys, la família Rubiralta va jugar molt bé al pòquer amb la banca espanyola. Els bancs amenaçaven de prendre el control del negoci, però els feia molta por. La Caixa, per exemple, va tenir una experiència breu entrant a l’accionariat d’empreses de veritat (Caprabo o Panrico, no els utilities de preu regulat) i un dels seus directors generals ho solia recordar amb cara d’espant. “Una empresa és molt complicada”, deia.

Tot això va canviar quan els bancs, fastiguejats, van vendre part del deute amb un fort descompte a fons voltor. Aquests no tenen tantes manies ni tant respecte al que desconeixen. Van començar a posar més pressió a la família fins que un jutge els ha donat el control de l’empresa, convertint deute en capital.

La resolució judicial obre moltes incògnites. Els dona el 100% del capital però amb condicions. Han d’obtenir l’aprovació del govern, no poden vendre-la a trossos i han de mantenir la seu. En el pla operatiu hi ha més problemes. S’ha de nomenar un consell i una direcció. La família seleccionava els directius típicament al màster de l’IESE. Els pagava bastant per sobre del mercat però els enviava a llocs infectes i treballaven com malalts. Tot aquest col·lectiu és molt fidel a la família i encara s’ha de veure fins a quin punt col·laboraran amb l’enemic.