El compte enrere

Hi ha gent que a hores d’ara viu la seva vida com pot, com fem tots, però desitjant viure-la, desitjant viure. Algunes d’aquestes persones moriran en passar, sense ni tan sols sospitar-ho, pel costat d’un cotxe que esclatarà. D’altres patiran seqüeles terribles que els enfosquiran els anys que els quedin. I a moltes més persones els informaran que qualsevol d’aquestes desgràcies ha recaigut sobre un familiar, sobre un amic, sobre un conegut... I això passarà aviat.

La realitat és aquesta, no les retòriques patrioteres que llegirem i escoltarem a partir d’ara. Ni la terminologia –patèticament– parabèl·lica de l’esquerra abertzale, ni les grans paraules que han pronunciat i pronunciaran els dos líders espanyols no salvaran la vida a aquesta gent que no vol morir perquè no està en cap guerra. Persones a les quals no importen les set províncies basques i que no en volen saber res de raons d’Estat. Vam conèixer la identitat de les dues últimes víctimes, aquells nois equatorians de la T-4 que ni tan sols sabien res de qui els va matar, ni de què reivindiquen, ni de qui els combat. Les seves famílies tampoc no sabien res de tot això, no volien saber-ne res. Però la realitat, com sempre, és que aquells dos nois són morts. I que els cotxes seguiran esclatant.

La majoria dels ciutadans som aquesta gent, com els dos nois equatorians i com les famílies que els van enterrar. Som la gran majoria arreu del món i ja fa molt de temps que sabem que recaurà sobre nosaltres qualsevol conflicte que generi violència i on les raons vagin al davant, però amb les armes al darrere.

Jo no vull anar a més manifestacions al darrere d’un taüt. Que ho arreglin les persones que nosaltres hem delegat perquè s’ocupin d’alguna cosa més que perpetuar-se en el poder. Ells ens han de garantir que no esclataran ni les bombones de butà. Hi ha pressa.