De ser un galtes ara se’n diu ‘ghosting’

D’un temps ençà que molts professionals de la restauració es queixen d’allò que venen a anomenar ghosting o no show. És una queixa cada cop més habitual i es refereix a aquell potencial client que reserva una taula però finalment no s’hi presenta. Atès que les queixes es comencen a multiplicar com els pans i els peixos de Jesús, potser en lloc d’utilitzar l’anglicisme seria més adient fer servir altres qualificatius més nostrats, com ara poca-solta o galtes. Els restauradors lamenten que en un moment com l’actual, aquells locals que tenen poques taules i/o fan una oferta de cert valor gastronòmic, pateixen encara més els efectes del ghosting. Si, per exemple, un negoci amb cinc taules i vint cadires veu com dues taules li fan la guitza, perd ni més ni menys que el 40% de la facturació del dia. No cal ser un expert matemàtic: el galtes li ha fotut enlaire les seves previsions de matèries primeres i haurà de ser imaginatiu per reduir les pèrdues. Una solució, cada cop més estesa, passa per exigir un compromís per part del client. Com? Obligant a fer la reserva amb targeta de crèdit i, en cas que el grup faci pelles, cobrant-los un preu fix per persona. Em sembla una idea excel·lent perquè, a part de reduir el risc de patir els barruts, també augmenta per a la resta les possibilitats de trobar taula. Evitar els galtes és bo, sempre. Que cada cop hi hagi més clients que no es presenten al restaurant que han reservat té a veure, probablement, amb el tipus de societat que hem anat creant, en què manca respecte per la feina dels altres i compromís per les responsabilitats adquirides. No anar a un restaurant no deu ser el fet més greu, però sí que és una alerta simbòlica que ens posa en guàrdia: Compte, que vivim envoltats de galtes!