Tribuna
Alimentant la bèstia
L’any 2011, segons el CEO, una quarta part dels catalans es mostraven disposats a votar un partit xenòfob, un 62% entenien que els autòctons havien de tenir preferència, un 22% ho portaven a una concreció més descarnada i afirmaven que no havien de tenir els mateixos drets, un de cada tres sostenia que tots els governs afavorien els immigrants i un 25% opinaven, sense miraments ni cap pessic a la consciència, que calia expulsar aquells que havien quedat sense feina. El cicle de creixement econòmic s’havia esgotat i la seva contribució era sobrera. Aleshores i ara, érem tan estrafets com qualsevol altre poble. Tots els individus i totes les societats contenen la bèstia com a possibilitat i ja sabem allò del cervell reptilià i la necessitat de reprimir-lo per evitar que es lliuri a pulsions tan profundes com la ira o l’odi i bloquegi les altres emocions. Aquesta part fosca, però, si bé ha existit de manera latent en alguna formació catalana, només havia pres cos polític, i de manera exuberant, en les espanyolistes. La història mateixa i l’ecosistema social i polític català no ho havien propiciat. Ara, en canvi, tenim qui l’alimenta.
El 2011 ja feia un any que el tripartit s’havia fos, però l’embat contra el bonisme que havia desencadenat la dreta, i que seguien totes les ànimes de jonc que sempre es vinclen en funció dels vents, mantenia la inèrcia i probablement això explica els resultats del CEO. Com de costum, havíem passat de la hipocresia a l’odi. Dels discursos impúdics i plens de fum sobre drets i igualtats que mai s’apliquen, a penjar tots els mals del país als presumptes receptors de les polítiques socials. La diferència entre els temps d’hipocresia i els d’odi és en alguns aspectes irrellevant: no es qüestionen, per exemple, ni les crueltats de la frontera ni la llei d’estrangeria, i la disputa s’acostuma a mantenir en la dimensió simbòlica, amb poques concrecions materials i sense afectar gaire la realitat, els seus beneficiaris i els seus damnificats.
En temps d’odi, però, els discursos racistes es popularitzen i es desinhibeixen fins a la crueltat (les xarxes aquests dies en van plenes). La bèstia campa desacomplexada, s’incrementa el rebuig, la por i el menyspreu cap als pobres, la premsa emfatitza els “successos”, els Albiols encara creixen més i els socialistes s’animen a fer batudes contra manters. I tot això, per a algunes quotidianitats, no és poca cosa. El 2019, en un debat d’alcaldables d’un poble del Gironès, en un teatre pleníssim, l’ovació més unànime se la va endur un candidat que, rebutjant la intervenció del representant d’un partit xenòfob, va defensar emocionadament que calia confiar en la capacitat històrica de la societat catalana per construir plegats un projecte compartit des de la diversitat. Els resultats electorals van confirmar els presagis i el candidat racista va obtenir quatre vots comptats.
En l’aire del 2019, malgrat el desenllaç de l’1-O i la repressió, encara era perceptible el rastre de l’entusiasme vibrant que ens va conduir al referèndum. No ens havíem despertat del tot d’aquell somni rodó de llibertat i justícia i encara teníem futur. I al marge de l’arrel i del cor de les formacions polítiques que s’hi havien sumat, el nostre havia esdevingut un país admirat i digne que desbordava èpica, ètica i estètica. Ara, com el 2011, tenim poca cosa més que el present, la disputa habitual pel poder que gestionem i la temptació d’alimentar la bèstia per treure’n rendiment electoral. Vivim una crisi profunda del sistema, arreu la ultradreta és la darrera resposta del capitalisme i és en aquest context que ens n’ha crescut la nostra pròpia versió.
Per poca lucidesa que tinguin, els partidaris saben que difícilment aplegaran grans majories i que, com a molt, trobaran el seu lloc al sol manllevant uns quants vots a la dreta catalana. De moment, però, legitimen el racisme fins a les grotesques aportacions que es fan darrere la Creu de Sant Jordi, enverinen la convivència, activen la política de la por i les falses respostes securitàries i estiren el país cap a la dreta. És la darrera aportació a les inèrcies autodestructives que senyoregen en la política catalana, la més devastadora i la més degradant.