Idiomes i cireres

El periodista em preguntà, en italià, si estava d’acord a celebrar una entrevista. Li vaig dir, en italià, que amb molt de gust, però que, si ell comprenia el francès i no hi tenia inconvenient, donaria les respostes en aquest idioma. “Però si vostè el parla, l’italià”, em va dir, falaguer. “No, gràcies. Una cosa és encertar, amb més o menys sort, unes quantes frases, i l’altra parlar un idioma, que vol dir una suficient seguretat i un domini dels matisos capaç de traduir el que hom pensa.”

L’italià i el galaico-portuguès solen ser considerats idiomes “fàcils”. Purament perquè ens “sonen” d’una manera més familiar que l’alemany o el polonès. Aleshores ens llancem a trepitjar-los –no ho critico pas: els idiomes s’aprenen així, a força de ganes i d’impudor– i demostrem que, en efecte, són idiomes que és molt fàcil de parlar-los malament. Per a arribar a parlar malament el polonès o l’alemany cal molt més estudi i més pràctica.

Que l’anglès és molt útil, no ho nega ningú, però penso que els catalans hauríem de proposar-nos un domini bàsic d’altres idiomes “llatins”, com el nostre, de cara a la futura “Europa de les regions”. Crec que aquest programa d’equipament lingüístic estaria justificat per raons i relacions culturals, polítiques i econòmiques. Pertanyem a la família del “menjar”, “manger”, “mangiare”, etc. (castellà “comer”, anglès “eat”, alemany “essen”); “parlar”, “parler”, “parlaré”; “trobar”, “trouver”, “trobaré”; “voler”, “vouloir”, “vo-lere”…

S’ha dit que quan se saben tres o quatre idiomes és relativament fàcil aprendre’n uns quants més (també sembla que el més difícil és tenir els primers milions, i que, a partir d’aquí, els diners, criden diners). N’estic convençut, perquè aleshores s’aprofita a fons la capacitat mental –tan poc treballada, encara– de les associacions i les comparacions: un cop se sap que, en alemany, vell és “alt”, es recorden sense dificultat l’“old” anglès i l’“oude” neerlandès. Aquest aprenentatge per comparació i distinció és el que ha fet que Milan Kiles parli, segons diuen, quaranta idiomes. És un ciutadà txec, de cinquanta anys, que fa temps va caure greument malalt i es dedicà a estudiar idiomes. Això dels idiomes, doncs, seria com les cireres: quan se n’estira una en surten d’altres que hi estan lligades.

El primer pas, però, és inevitable: conèixer bé el propi idioma. Els catalans tenim una certa facilitat per al poliglotisme, que en part desaprofitem per la manca de rigor envers la nostra llengua.