Color de be?

Una de les coses que t’aju­den a man­te­nir la capa­ci­tat d’admi­ració –tan necessària, tan higiènica des del punt de vista men­tal i del caràcter– és el color i les seves infi­ni­tes vari­e­tats. Molt sovint em quedo parat davant d’un color i no sabria dir on se’n tro­ben de més bells, de més inten­sos, de més deli­cats, si en el camp natu­ral o en el camp del color arti­fi­cial.

En la natu­ra­lesa podem dis­tin­gir dues menes de colors: els per­ma­nents i els oca­si­o­nals. Que la mio­so­tis i la prímula repe­tei­xin cada any el blavós o el gro­guenc tan par­ti­cu­lar, tan exacte en la seva ambigüitat, és un mis­teri biològic, per dir-ho així. Cada planta sem­bla tenir una “patent” del seu color, i el repro­du­eix des de fa mil·len­nis d’acord amb un pro­ce­di­ment infal·lible. En el con­cepte de per­ma­nents, hi caben també el verd dels prats, el blau del cel, el gris de les oli­ve­res, el color de les cas­ta­nyes i dels altres pro­duc­tes que han donat nom a colors: rosa, cen­dra, taronja, lli­mona, car­bassa, mel...

Al cos­tat d’aquests color codi­fi­cats, els oca­si­o­nals tenen una màgia més sob­tada i fugis­sera: és el color que aga­fen uns núvols o les mun­ta­nyes de l’horitzó en un ins­tant deter­mi­nat del cap­ves­pre, i que, tot just con­cre­tat, es trans­forma, evo­lu­ci­ona cap a un altre color, que abans de con­so­li­dar-se del tot ja can­via de to i d’inten­si­tat. Són seqüències de color en movi­ment, una veri­ta­ble “action-pain­ting”, pin­tura en acció, mera­ve­lles suc­ces­si­ves que no podem fixar en els ulls i se’ns esca­pen sense remei.

En com­pen­sació, l’home és també un cre­a­dor de colors. Sovint, mirant a con­tra­llum un copa plena, he admi­rat una mena de verd o una mena de ver­mell que no exis­teix en la natu­ra­lesa; colors fabri­cats amb una sàvia malícia, que els ha donat una inten­si­tat, una llu­mi­no­si­tat, una trans­parència o una vibració que no serien pos­si­bles a l’aire lliure. Són colors secre­ta­ment tre­ba­llats.

Mireu al vos­tre vol­tant i us ado­na­reu que vivim immer­gits en una gran quan­ti­tat de colors “humans”, és a dir, arti­fi­ci­als. Molts d’ells són bonics, aïlla­da­ment mirats, però tenim pen­dent un pro­blema que la natu­ra­lesa sem­pre resol sense difi­cul­tats: l’har­mo­nia. I em consta d’ima­gi­nar quin efecte faran els bens de colors que han acon­se­guit de criar uns científics soviètics. Han obtin­gut bens amb la llana pla­te­jada, rosada, malva, ambre... Les pells d’aquests colors con­ver­ti­des en abric poden ser esplèndi­des, però ens cos­tarà d’adap­tar-nos a veure-les “vives” damunt la forma con­ven­ci­o­nal del be.