Opinió

Quadern negre

Pau Lanao

Les bruixes no n’eren culpables

L’11 de novembre del 1952, a Ollers, en un món dominat per la por i la superstició, asseguraven que un cavall embruixat havia matat en Sebastià. El pare hi tenia la darrera paraula

La nora va deixar clar que no es volia estar més a la masia i menys viure amb un assassí

L’11 de novembre del 1952, per les botigues i cafès de Banyoles corria la notícia que a l’hereu de can Torres d’Ollers (Vilademuls), Sebastià Gusiñé Tarrés, l’havia mort un cavall, un animal amb mala sang, complicat de dominar, que li havia aixafat el cap quan li donava el menjar. Entre la Garrotxa i l’Empordà, la comarca era un cul-de-sac farcit d’ànimes de poca empenta i molta superstició, un paisatge de vides abocades al treball, dones soles i marginades, persones sense defenses i gairebé sense tracte humà, que ajudaven a alimentar el mite pel qual les que anomenaven “servidores de Satanàs” tenien un paper fonamental a l’hora de construir la realitat. Poc abans que es conegués la desgràcia, havia circulat que als de ca l’Alsina les bruixes els havien robat tres vedells i una vaca de llet i els havien portat a la ruïna. L’accident d’en Sebastià alimentava la presència del mal, i més tenint en compte el que va explicar el pare, Emili Gusiñé Xargay, que després de trobar el fill mort a la quadra va sortir esperitat a demanar ajut a can Gibernat, cridant que el cavall estava posseït pel diable. Feia poc que havia perdut la dona, la Quima, i ara la nova desgràcia s’afegia a una casa on les relacions entre el pare i el fill havien trontollat des que en Sebastià s’havia casat amb la Maria, una jove de Cornellà que havia portat un nou aire a la casa i havia qüestionat l’autoritat del patriarca.

Sense esperar ni el jutge ni la Guàrdia Civil, l’Emili, ajudat per dos masovers, va portar el noi al llit. Allà el va veure el metge, que després d’examinar-lo va certificar que la mort l’havia causat un traumatisme i, a correcuita, ho va escriure en un tros de paper. Com que el pare tenia pressa per enterrar l’infortunat i li calia el permís del jutge, el va anar a trobar amb l’escrit del metge i ell li va retreure que no era legal, que es requeria un document oficial i s’havia de presentar en paper d’estat. Solucionades les gestions i amb els comprovants en regla –recollien que la mort d’en Sebastià havia estat accidental–, l’Emili es veia allunyat de qualsevol sospita fins que va arribar la Maria, que aquell diumenge havia anat a veure els pares a Cornellà del Terri, i en públic va retreure al sogre: “Vós l’heu matat, vós l’heu matat, perquè mai no he volgut ser vostra. Vós l’heu matat, assassí!”

La contundència de la nora, que va deixar clar que no es volia estar més a can Torres, i menys viure amb un assassí –trenta anys abans havia desaparegut el pare de l’Emili sense deixar rastre–, va omplir l’aire d’interrogants. En Llach, el jutge de Banyoles, que mai havia donat el cas per tancat, va arribar a la conclusió que aquell diumenge els dos homes havien quedat sols a la masia i el pare s’havia volgut treure de sobre el fill. Detingut i interrogat, l’Emili no va obrir boca ni es va reconèixer culpable fins que, quinze dies més tard, i a petició d’un jutge de Girona, a en Sebastià se li va fer l’autòpsia i es va descobrir que havia mort d’un cop al cap. L’Emili ho va continuar negant fins que a can Torres, al peu de l’escala, s’hi van trobar marques de sang presa i un rascle sense punxes amb el mànec trencat. Quan li ho van dir, l’Emili es va intentar suïcidar a la presó tallant-se el coll amb un tros de vidre. El març del 1954 el van jutjar i condemnar. Quan li van preguntar per què havia matat en Sebastià, va contestar: “Perquè no em volia comprar un parell d’espardenyes noves.” Les bruixes continuaven volant...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.