Opinió

A la tres

El Congreso subtitulat

“No és el mateix sentir el timbre de veu d’en Gabriel Rufián que l’anodina traducció d’un professional

Doncs què volen que els digui, després de veure el resultat, la veritat és que aquest Congreso subtitulat, o doblat igual que les pel·lícules estrangeres, ha guanyat en riquesa plurilingüística però ha perdut tota la gràcia, si és que mai en va tenir un bri. Deixant de banda que la meitat de l’hemicicle ni tan sols es va posar l’auricular, encara que això signifiqués no entendre ni un borrall d’algunes intervencions, i que els de Vox directament van fer mutis, les exposicions passades pel filtre dels traductors sonaven amb l’anodí to enllaunat que va associat a tan respectable professió. I de la mateixa manera que no és el mateix veure en Robert De Niro i sentir-lo parlar amb la seva veu original que no pas amb el timbre del gran Ricard Solans, tampoc deu ser-ho contemplar al faristol en Gabriel Rufián mentre l’auricular et fa arribar les mecàniques paraules d’un senyor o d’una senyora que parlen anònimament en el teu idioma. Que poden ser molt professionals però que no són precisament Ricard Solans. És clar que ses senyories tenen pantalles gegants amb subtítols a la Cambra, si és que volen gaudir de la sonoritat gallega, basca o catalana, però vist l’historial de badalls i d’hores dedicades al Candy Crush, dubto molt que n’hi hagi gaires que facin l’esforç. El resultat final pot ser tan històric com vulguin qualificar-lo els partits que poden penjar-se la medalla d’haver agenollat en Pedro Sánchez, però un servidor li calcula una efímera continuïtat: el cos a cos dels debats més encesos no es pot permetre el més mínim lost in traslation. Recordem, sinó, la mítica escena de l’ambaixador dels EUA a les Nacions Unides quan exigia a l’ambaixador rus explicacions sobre els míssils desplegats a Cuba: “Faci el favor de no esperar la traducció, sé perfectament que parla anglès!” Fins aquí una valoració estrictament personal, subjecta a esmena segons com vagin evolucionant les sessions i l’ús de les diferents llengües. Tot seguit, no pas una opinió sinó una constatació: tant és que al faristol madrileny s’hi pugui garlar en català mentre aquí els ciutadans de Catalunya continuem tenint tants problemes per adreçar-nos en la nostra llengua a jutges i policies. És en això on falten de veritat els dies històrics.