Viure la vida amb els diners del padrí

Quan la senyora Isabel Vinyes va proposar a Ferran Carreres si volia compartir una de les dues masoveries de l’antic castell de Porqueres (Pla de l’Estany) amb Joan Marquès i Canet, no s’ho va pensar dos cops. Tot i que el veí tenia fama de sorrut i vivia sol, menava quatre vessanes de terra i tenia un corral ben proveït en el qual, a més de l’aviram, s’hi podien comptar quinze porcs i un matxo que utilitzava per a les tasques del camp, la família Carreres va veure el cel obert. S’acabava el saltar de casa en casa, i més ara, que la propietària, una senyora tallada per la vella escola, donava màniga ampla perquè l’harmonia regnés entre el vell i els nous estadants. Després de llargues hores de conversa, en Joan i els Carreres es van agafar tanta confiança que el primer no s’ho va pensar dos cops quan li van demanar ajuda perquè la dona tornava a estar embarassada. Habituat a la rutina, en Ferran es va adonar que alguna cosa passava el matí del 13 de gener del 1948, quan es va trobar que els porcs havien saltat la porta de la cort, el matxo donava voltes al pati i en Joan no era enlloc. Preocupat, va entrar a la casa del veí, i a la cuina se’l va trobar amb un fil de vida, amb el cap esberlat i el peu esquerre cremant a la llar. Es va morir abans de les deu, quan va arribar la Guàrdia Civil, que, informada com estava del deute del masover amb el vell, el va arrestar com a principal sospitós. Mentrestant en Sadurní Geli Marquès, que era nebot i fillol de la víctima, havia tornat a casa seva, a can Cuní de Santa Llogaia del Terri, on després d’una nit de vetlla i tocat pel remordiment, va aprofitar que el germà era fora i va explicar a la cunyada, Estrella Cullell, que havia matat el padrí. Quan va acabar, va donar tres-centes pessetes a la noia perquè tingués la boca segellada i va marxar a Girona, on trobava tot el que li agradava. Un cop allà, es va comprar un rellotge car, un jersei, una cartera de pell i va quedar amb una amiga pagada del carrer de la Barca (Barri Xino, a sota la catedral) amb qui a la nit va anar al cinema. Després d’un dia de plaer i glòria, mentre en Ferran, retingut a Banyoles pels armats, patia, no tan sols pels maltractaments, sinó també perquè la dona estava a punt de parir, en Sadurní, que ja s’havia gastat mil cinc-centes pessetes, va tornar can Cuní, on va anar a buscar l’Estrella per demanar-li que, com que ell tenia la mà foradada, si li podia guardar les quatre mil pessetes que li quedaven del botí. La policia anava fent tentines fins que, interrogant l’amiga comprada per en Sadurní, va deduir que ell era el culpable. Després d’una petita resistència, va confessar que, veient-se escurat i sense poder mantenir el ritme de vida que li agradava, quan li van dir que el seu padrí havia fet una bona venda i guardava els diners a casa, va decidir anar al castell amb la intenció robar. Allà es va trobar l’ancià escalfant-se els peus a la llar. Després de saludar-lo i veient que Joan no li feia cas, amb la culata de l’escopeta li va xafar el cap. Regirant calaixos va trobar 5.500 pessetes. De tornada a casa va llençar les espardenyes i la roba tacada de sang a l’estany. Descobert l’assassí, faltava saber què havia passat amb la resta del botí. L’Estrella l’havia enterrada a pocs metres de can Cuní. Jutjat, condemnat a mort i finalment salvat per la intervenció d’Albert de Quintana, el jove que havia assassinat el padrí per cinc mil pessetes fou tancat a la presó d’Alcalá de Henares. Després va sortir en llibertat, però aquesta ja és una altra història.