Tal dia com avui
Josep Maria Espinàs
Més decisió
En un exemplar endarrerit de “Regió 7”, periòdic informatiu del Bages, el Berguedà i el Solsonès, trobo una carta al director signada per Josep M. Sitjas que explica la tossuderia del registre civil de Manresa –ja fa anys– de no acceptar la inscripció d’una nena amb el nom d’Elisabet; imposà la inscripció d’“lsabel”. La família inicià un recurs amb tota mena de proves, demostrant que Elisabet era fins i tot correcte en castellà, i entre d’altres testimonis figuraven els de Menéndez Pidal, president de la Real Academia de la Lengua, i Julio Casares, que n’era el secretari. Com si res. El jutjat municipal, el de primera instància i la direcció general de Registres i del Notariat van fer el sord en les successives apel·lacions, i la sentència final de la direcció general era una lliçó modèlica d’incoherència: “Elisabet prové d’un idioma ignorat” (!) “i és un derivat d’Isabel, perquè encara que des del punt de vista històric i cronològic Elisabet apareix abans que Isabel en l’idioma castellà, la primera té la consideració de derivada de la segona”… Per nassos, com diu el senyor Sitjas.
Ara ens trobem que molts noms de viles i pobles de Catalunya encara són, oficialment i per nassos, “San Pedro” i no “Sant Pere”, “San Juan” i no “Sant Joan”. Alguns han posat en marxa l’expedient de rectificació, i esperen que a Madrid els plagui de donar-nos la raó. Amb independència de tramitar la rectificació oficial, el senyor Sitjas proposa encertadament que els ajuntaments catalans adoptin ja des d’ara el nom correcte en tot el que facin. Diu que “Sant Fruitós de Bages” és Sant Fruitós a tots els efectes –i no “San Fructuoso”– i no passarà res.
Ens cal augmentar la nostra decisió de fer. És clar que per a això ens és indispensable augmentar la nostra decisió de ser. De ser una cosa ben senzilla, d’altra banda: allò que ja som. La passivitat ens té intoxicats. Sant Julià de Vilatorta ha estat sempre Sant Julià, i no hi havia paperassa capaç de desmentir-ho, i Sant Antoni de Vilamajor, i Sant Climent de Llobregat.
I Tots Sants! Tots Sants és festa a Catalunya, encara que l’Estat digui que no ho és. Aquests dies he comprovat els dubtes de la gent, i hi ha qui espera trobar la veritat –és festa? no és festa?– en un calendari. La veritat de les nostres festes –com la veritat de la nostra identitat nacional– es troba en una altra banda: en el fet històric i en la nostra voluntat de defensar-lo. Hem de plantejar els fets com a fets que són; la resta són “expedients”.