Pinochet, com un vampir, encara viu a Xile

Pre­sen­tada en la Mos­tra de Venècia i dis­po­ni­ble a la pla­ta­forma Net­flix, que l’ha produïda, la pel·lícula El conde, de Pablo Larraín, es cons­tru­eix a par­tir d’una idea pode­rosa: Augusto Pinoc­het és una de les encar­na­ci­ons d’un vam­pir que, després de morir fal­sa­ment, con­ti­nua vivint a Xile: no li han cla­vat l’estaca al cor. La idea és potent, perquè, com ha dit el mateix direc­tor, és una manera de fer pre­sents les con­seqüències del fet que Pinoc­het va ser un dic­ta­dor san­gui­nari que no va ser jut­jat pels seus crims: una impu­ni­tat que van fer pos­si­ble tots aquells que van con­si­de­rar i con­si­de­ren que el cop d’estat i la maquinària repres­siva van ser neces­sa­ris per extir­par el “mal del soci­a­lisme”, de manera que encara hi ha polítics i una part de la soci­e­tat xilena capaços de vin­di­car-lo. Larraín ho sap molt bé, perquè la seva família va donar suport a Pinoc­het i el seu pare, l’advo­cat Hernán Larraín, va ser minis­tre del govern de Sebastián Piñera, un con­ser­va­dor que, sense exer­cir cap mena de política social en un país on tot és en mans dels interes­sos pri­vats, va pro­vo­car una revolta l’any 2019 que va ser for­ta­ment repri­mida, tot i que va dei­xar la lla­vor que, a través d’una coa­lició d’esquer­res, ha dut Gabriel Boric a la pre­sidència. Tan­ma­teix, la der­rota en el referèndum que havia d’apro­var una nova Cons­ti­tució ha debi­li­tat el govern de Boric, que ni tan sols sem­bla sen­tir-se amb for­ces per vin­di­car la memòria de Sal­va­dor Allende, ender­ro­cat pel cop d’estat que va tenir lloc fa cin­quanta anys. Men­tres­tant, la dreta se sent forta, lide­rada per un pinoc­he­tista decla­rat, José Anto­nio Kast, que va estar a punt de gua­nyar les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als i que afila els ullals.

El cas és que Larraín també vol dir una altra cosa amb la idea de pre­sen­tar Pinoc­het com un vam­pir. Durant la dic­ta­dura, Xile es va con­ver­tir en un labo­ra­tori del neo­li­be­ra­lisme més sal­vatge, un país on fer-se ric impu­ne­ment a costa de la misèria dels altres. És cert que no pas d’una manera subs­tan­ci­al­ment dife­rent de la d’altres països amb una apa­rença de règims democràtics, cosa que Larraín també fa pre­sent amb una altra figura vam­pi­resca que no reve­laré pen­sant en qui no hagi vist la pel·lícula. De fet, el sis­tema econòmic ultra­li­be­ral, amb un estat sense a penes sani­tat ni edu­cació públi­ques, ins­tau­rat durant la dic­ta­dura de Pinoc­het, s’ha man­tin­gut després de la res­tau­ració de la democràcia a Xile: no el va com­ba­tre la soci­a­lista Mic­he­lle Bac­he­let i tam­poc en sem­bla capaç Boric. Un sis­tema que ha permès “vam­pi­rit­zar” i, com es diu lite­ral­ment en el film, robar. El mateix Pinoc­het va ser un gran lla­dre: va reu­nir una gran for­tuna, dis­persa en acci­ons i comp­tes ban­ca­ris a l’estran­ger. En el film de Larraín, la dona (una mena de Lady Mac­beth) i els fills de Pinoc­het bus­quen els diners des­es­pe­ra­da­ment. No només ells volen els diners robats. O con­ti­nuar robant, tal com per­met el capi­ta­lisme. Sobre la cor­rupció moral que va dei­xar en herència Pinoc­het, a El conde (una referència a Dràcula) s’asse­gura: “Més enllà dels morts, la seva obra ens va con­ver­tir en herois de la cobdícia.”

Però també hi ha els morts i això no es pot obli­dar. En el film, amb una foto­gra­fia en blanc i negre d’Ed Lach­mann que remet al cinema expres­si­o­nista ale­many habi­tat per vam­pirs i altres per­so­nat­ges amb volun­tat de domi­nació, Pinoc­het viu en un casa­lot envol­tat de tom­bes als afo­res de San­ti­ago de Xile. Té com a criat un per­so­natge ano­me­nat Kras­noff, que remet direc­ta­ment a un cri­mi­nal real: Miguel Krass­noff Mart­xenko, un mili­tar net d’un gene­ral blanc rus que, després de ser-li per­do­nada la vida per Trotski, es va esta­blir a Àustria, on es va fer nazi, com el seu fill. Cap­tu­rats tots dos pels angle­sos, van ser depor­tats a l’URSS, on van ser exe­cu­tats. Per Miguel Krass­noff, els comu­nis­tes són els cul­pa­bles de tot i, després del cop d’estat de Pinoc­het, va exe­cu­tar una mena de ven­jança: el mal s’encar­nava en els par­ti­da­ris d’Allende, i altra gent d’esquerra, de manera que va pro­ce­dir a eli­mi­nar-los.

Krass­noff va ser un dels prin­ci­pals res­pon­sa­bles de la màquina de tor­tu­rar i matar de la dic­ta­dura xilena. En el film con­ti­nua ser­vint Pinoc­het, men­tre que en la rea­li­tat com­pleix con­demna pels seus crims: diuen que en una presó que és com de luxe, però almenys ha estat jut­jat. El conde no només conté una idea potent, sinó que diu amb con­tundència unes quan­tes veri­tats sobre uns assas­sins. Llàstima, en tot cas, que, seguint el gènere, es com­pla­gui tant en caps aixa­fats i liqua­do­res de cors sag­nants.