La certesa de l’instant

La nit que el Girona FC va ser líder de la primera divisió de futbol hi va haver molts aficionats que, en marcar l’equip el segon gol, van capturar la pantalla que certificava una classificació tan històrica. Ho van fer immediatament, a corre cuita. Si eren davant del televisor, ells mateixos. Si conduïen i escoltaven la ràdio, ho demanaven a la persona que tenien més a prop. Es tractava de deixar constància del moment. Encara quedava mitja hora de partit i, doncs, no era un resultat definitiu, però calia tenir a mà, com a record, aquella evanescència que podia ser fugaç. En acabar el matx, hi van tornar, ara ja sí, amb la constatació d’una circumstància que, tots ells, evocaran en un futur incert. Hi havia, aquella nit, la certesa de l’instant. Quan es viu un episodi com aquest (per definició, fugitiu i passatger), cal tenir a mà la prova explícita que allò que vam viure ho vam viure de debò, no fos cas que, amb el pas dels anys, arribéssim a pensar que tot havia estat un miratge. Els més optimistes de la comarca em podran dir que no està escrit enlloc que aquest lideratge inesperat (però no pas immerescut!) hagi de ser només l’única flor que no farà l’estiu de l’eufòria definitiva, però jo m’estimo més fixar-me en el detall de l’aprehensió precipitada d’aquella pantalla que ens informa de la consciència del llampec. Els equips petits (que no menors: vull dir amb poc pressupost, estadis precaris, nombre moderat de socis) tenen dues opcions per ser a dalt. L’arribada d’un messies (Maradona al Nàpols) o la confabulació dels planetes en forma d’un destí que apareix com una epifania no pas individual, sinó com a fruit d’una combinació col·lectiva. La manera de jugar és la manera de ser-hi. No pas la fulguració, sinó la persistència. Alguns ja pensen en el Leicester anglès, esclat impossible de fa vuit anys. Mentrestant, sobreviu aquella nit de setembre i la captura de l’efímer.