Nou anys no són res

A Palamós ens van explicar que un dia de festa, en una plaça cèntrica, Santiago Lorente, conegut com el Paraigüero, un personatge popular, bohemi i rodamon, que havia begut unes copes de més, va assenyalar un home mudat i va cridar: “Veieu aquest que va tan xulo? Si jo cantés no estaria tan tranquil.” Tocats per la curiositat, als reunits no els va costar gaire fer que en Lorente expliqués que nou anys enrere aquella persona li havia proposat matar una família de Celrà. “Però jo li vaig dir –va puntualitzar–: «Robar, sí, que d’alguna cosa s’ha de viure, però matar mai.» I pel que vaig llegir em flairo que ja ha trobat algun pobre desgraciat que l’ha ajudat en els seus criminals propòsits. L’any passat va tornar a Palamós de guàrdia civil i em va detenir i apallissar, volia matar-me perquè no expliqués res.”

Volent o no, la pista del Paraigüero va ajudar a resoldre un crim succeït a Celrà nou anys abans, quan Maria Pons Hereu, de 58 anys, i el seu fill Narcís Perich Pons, de 33, pagesos de professió que vivien a can Nisté, una casa situada a dos-cents metres del poble, van ser assassinats, el 22 de novembre del 1946 a la nit, amb un martell i una falç. Els van trobar morts a la cuina i tot indicava que en Narcís s’havia resistit i havia arrencat un manyoc de cabells a un dels agressors. Les habitacions regirades van portar la investigació cap al robatori, de joies o de diners. Al principi, la Guàrdia Civil va detenir els sospitosos habituals, és a dir, els familiars interessats en l’herència. Els van empresonar a tots, però no van trobar proves i els van haver de deixar en llibertat fins que, nou anys més tard i tocat per l’alcohol, en Lorente va obrir la nova pista assegurant que Lluís Canadés Freixas, un nebot de Maria Pons, que havia penjat l’uniforme de guàrdia civil i treballava com a comptable a les mines d’Osor, li va proposar matar els familiars. La negativa del Paraigüero no va espantar l’inductor de la tragèdia, que conxorxat amb Miquel Vila Carreras, casat amb la filla gran de la víctima i cunyat d’en Narcís, volia treure’s de sobre l’hereu i la sogra i fer pubilla la seva dona, cosa que li atorgava el dret de reclamar les propietats. Els faltava un ninot que executés el pla i van contractar en Joaquim Vila i Vila, jornaler de Llofriu, al qual van prometre una gran quantitat de diners. Els tres homes es van reunir el 22 de novembre a la nit, quan tot estava parlat. En Joaquim Vila s’encarregaria d’en Narcís; en Lluís, de la Maria, i en Miquel es quedaria de guàrdia pel que pogués passar. El nebot va trucar a la porta i després d’explicar que tant ell com l’amic que l’acompanyava s’havien quedat sense transport, van demanar acollida a la tia per passar la nit. Pocs minuts més tard es va desencadenar la tragèdia. Van matar la Maria i en Narcís i, com que anaven amb pressa, en Joaquim Vila va pujar al primer pis, on va regirar les habitacions esperant trobar els cinc mil duros que li havien promès, però es va haver de conformar amb 26 pessetes, un llençol de lli i una americana vella. El nebot, en Canadés, que sabia on buscar, va obrir un calaix i en va treure tres mil set-centes pessetes. No els va veure ningú i ningú va saber el que havien fet fins nou anys més tard. Detinguts, i jutjats el 15 de juny del 1956, el 27 de febrer del 1957 el Tribunal Suprem va ratificar la sentència, dues penes de mort, per a en Joaquim i en Lluís, més tard commutades, i trenta anys de reclusió, per a en Miquel.