Lords

Quan sents desbarrar personatges com el malèvol Alfonso Guerra i d’altres que ja han entrat a la vuitantena penso en el que va contestar Raimon (nascut el 1940 com el tronat socialista sevillà), quan li van preguntar per la seva edat: “No és una edat que jo recomanaria a ningú.” Al sistema polític britànic hi ha una venerable institució, la House of Lords, una mena de senat, que els permet tenir ben endreçades les personalitats que ja estan fora d’onda. En són membres la flor i nata de l’aristocràcia més feudaloide, eclesiàstics emèrits i polítics retirats amb anys de noble servei a la cosa pública. Quan un pensa en els Lords es fa inevitable la visió d’un octogenari amb la copa de sherry a la mà o fent una becaina, un clocpiu, al seu escó. Com solia assegurar un predicador metodista, l’existència de la House of Lords és la prova evident que hi ha vida després de la mort. Com que la titularitat era, en molts casos, hereditària, el comte d’Onslow deia que moriria tranquil, amb la certesa que, un cop mort, veuria el seu fill dormint com un soc als mateixos escons on ell havia fet tantes migdiades. Els Lords no enganyen. L’excèntric Lord Berners (amic i client de Salvador Dalí) va deixar d’assistir a les sessions el dia que es va adonar que un bisbe li havia robat el paraigua. Tot té un límit. El meu heroi, però, és el comte de Romney. El bon home va traspassar el 2004, als 93 anys, després de vint-i-cinc anys d’impecable servei a la cambra... sense haver obert mai la boca. Una proesa de parlamentarisme silenciós. Ell n’estava ufanós i ho argumentava: “Als més espavilats els encanta fer discursos i han de tenir gent que els escolti. Jo feia aquesta funció i, a més, els donava el meu vot. I tothom content.” Als passadissos sí que tenia conversa, gairebé sempre sobre el mateix tema: les dificultats de caçar guineus quan el bosc és humit. Durant els seus anys de servei als Lords no va deixar mai de portar barret, senyal inequívoc que era un home de principis.