Opinió

Tribuna

La mala educació

“Fa posar els pèls de punta sentir explicar fins a quin punt és addictiu aquest contingut d’accés gratuït, il·limitat i sempre a l’abast, que majoritàriament mostra una relació en què la dona és un objecte de plaer al servei d’uns homes que entenen la sexualitat de manera molt agressiva i sense cap mena d’empatia

“Que em permet, si no és molèstia, amorrar-me-li al piló?” “Faci el que més li convingui. No se n’estigui, senyor!” Aquest és un fragment de la cançó de La Trinca Educació sexual, de 1979. Avui m’he divertit fent-hi una anàlisi d’estar per casa, i amb ulls de l’època actual i hi he trobat –a banda d’una col·lecció de pronoms febles i d’eufemismes sexuals en català que fan plorar d’emoció– una relació consentida i desitjada, tot i que clarament és l’home qui marca el ritme segons el que li ve de gust. No tenim constància de la satisfacció d’ella, però tota l’estona sembla molt ben disposada. És una relació lliure, ja que al final s’acomiaden amb un polit: “Ha estat un plaer, senyora. Records al seu marit.” “Saludi la seva esposa si la veu aquesta nit.” La història té l’humor típic de La Trinca, encara que aquestes relacions extramatrimonials són més velles que anar a peu i el cançoner popular està farcit de lletres iròniques sobre la dona casada que s’embolica ben convençuda amb el veí, el capellà o un frare que passava per allà.

Segurament la intenció de La Trinca era fer broma a partir del concepte educació sexual, que devia estar a l’ordre del dia en aquells anys de primera democràcia. Ara el tema que tenim sobre la taula és si el consum de pornografia és el principal mitjà d’educació sexual de la joventut i quines conseqüències té i tindrà a mitjà termini. Hem sentit persones molt expertes que fan posar els pèls de punta quan expliquen fins a quin punt és addictiu aquest contingut d’accés gratuït, il·limitat i sempre a l’abast, que majoritàriament mostra un tipus de relacions en què la dona és un objecte de plaer al servei d’uns homes que entenen la sexualitat de manera molt agressiva i sense cap mena d’empatia. La psicòloga Alba Alfageme donava a TV3 un argument clau: “No oblidem que la generació d’adults no hem estat educats.” I que tots continuem tenint els nostres tabús, i això fa que molts nens i joves hagin omplert aquest buit educatiu amb fonts poc recomanables com aquests vídeos que troben per tot arreu, i puguin pensar que aquest model de relacions sexuals és el normal, el que s’espera d’ells quan arribi l’hora.

Per tant, aquells bons propòsits d’implementar l’educació sexual dels temps de la cançó de La Trinca no van acabar de funcionar. La generació que va anar a l’escola als anys vuitanta no se n’ha sortit gaire millor que la dels seus pares, que havien viscut en un entorn més repressiu. Recordo els meus companys, just estrenada la pubertat, remenant amb candidesa el mític diccionari escolar Albertí buscant-hi alguna paraula de caràcter sexual. Infructuosament, no cal dir-ho, perquè aquell llibret groc era més cast que mossèn Cinto. O potser és que un diccionari no és precisament l’eina per trobar aquest tipus d’informació (i encara menys cap font d’excitació), i si hi sortia penis i vagina, cosa que ja coneixíem, ja devia ser molt. Però als dotze anys la curiositat és natural i imprescindible, i no teníem gaire cosa més a l’abast per satisfer-la. Les classes específiques sobre sexualitat van ser breus, poc adaptades al que nosaltres necessitàvem, i no ens vam sentir lliures de preguntar als adults, pares o mestres.

O sigui que ens vam haver d’educar gairebé sols. Els nois, disfressant la ignorància de fatxenderia; les noies, amb un silenci molt pesat ple de culpa, o amb aires d’alliberada, una actitud molt castigada socialment. El porno ja existia, és clar, que d’això sempre n’hi ha hagut d’una manera o altra, però era minoritari i d’accés molt difícil, quasi clandestí: als cinemes X, amb accés per a majors de 18 anys i amb fama de llocs sòrdids i plens d’adults fastigosos; en prestatgeries mig amagades dels videoclubs (pocs tenien el valor de provar de llogar una d’aquelles pel·lícules, i menys amb el carnet familiar); en revistes als quioscos, o en sex shops, que tenien la mateixa fama que els cinemes X. Aquest contingut, doncs, no era un element freqüent en la formació dels que ara són pares dels adolescents d’avui.

Si estem d’acord que el problema no és pas el sexe sinó el fet d’entendre’l des de la desigualtat i la violència masclista i no pas des de la recerca del plaer mutu i des del respecte, vull pensar que els valors positius que transmeten les famílies, fins i tot les que estan carregades de tabús sexuals, són molt més poderosos que aquests vídeos tan impactants que ens assetgen per tot arreu. Que un noi que tracta la gent amb respecte, encara que miri porno cada dia, no es dedicarà a comportar-se com un energumen quan es trobi al llit amb la parella i tindrà clar que ha de ser un moment agradable per a tots dos. I si té gaires dubtes –que en tindrà–, no cal que perdi el temps buscant cap pista en un diccionari escolar: té més mitjans que mai per aprendre a construir una sexualitat sana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.