Sí, amics, tota feina ha de tenir un preu

Els periodistes podem ser el col·lectiu que més hores hem dedicat a treballar de franc. Se’ns demana un favor i s’espera que el fem per amor a l’art. “Total, són vint ratlles”; o “Tranquil·la, opines de quatre temes i cap a casa”; o “Presentes tres convidats i feina feta”; o tants exemples com vulguin. No hi ha professional del món de la informació que no hagi perdut el compte dels cables que ha tirat a amics i coneguts. I sí, és molt obvi que ningú ens ha posat una pistola al pit, però el que d’entrada era un exemple de generositat mal entesa s’ha acabat convertint en un escenari d’absoluta vulnerabilitat. Ningú viu de l’aire, tampoc els periodistes. Durant molts anys, també hem regalat la nostra feina diària a través dels portals de notícies o dels blocs d’opinió, cometent un error de llibre que ara paguem. Perquè hem entès massa tard que el treball que hi ha darrere l’elaboració d’una notícia feta amb rigor, llibertat i professionalitat ha de tenir necessàriament un preu. I ara, quan hem volgut donar la volta al mitjó per revertir la precarietat de la professió, és la societat la que no vol entendre que, en l’època d’esplendor de les fake news i dels intrusos a mansalva, si vol informació de confiança i creïble, l’ha de pagar. Ara que ocupo aquesta columna cada dia, em trobo sovint gent que em diu: “Et llegeixo, però fins que em diu que si vull seguir haig de pagar.” Entenc que es fa difícil gratar-se la butxaca per un producte que fa dos dies no tenia cap cost –molts digitals es poden llegir per menys de 20 cèntims al dia–, però si ens deixeu sols ens estem condemnant a veure com només sobreviuran els estafadors de la informació i, el que és pitjor encara, com la societat anirà perdent un dels pocs mecanismes de control democràtic que resten vius.