50 anys dels 113

Recordem aquesta tardor els 50 anys d’aquell diumenge, el 28 d’octubre del 1973, en què 150 persones de l’Assemblea de Catalunya van participar en una reunió clandestina que va acabar amb la detenció de 113 membres del total que s’hi havien aplegat. Mossèn Anton Torner va obrir les dependències de la parròquia barcelonina de Maria Mitjancera perquè es poguessin reunir en ple amb el pretext que debatrien l’encíclica Pacem in Terris, que alhora era la consigna per accedir al recinte. Malgrat els intents d’encobrir la trobada, la policia espanyola va envoltar la zona i l’acte va acabar amb la detenció de la majoria dels assistents, llevat d’alguns que es van escapolir saltant per les teulades.

Un episodi més que exemplifica la repressió contra Catalunya i la lluita per

defensar la democràcia com els qui formaven part de l’Assemblea o com el mateix tiet a qui el seu compromís li va costar unes quantes visites de falangistes

que anaven a la parròquia a amenaçar-lo. I cinquanta anys després, el panorama no és gaire encoratjador: hem estat colpejats, vexats i encausats pel fet de ser catalans i el moviment independentista ha notat com el medi on estava immers s’ha enfonsat. Precisament per això és indispensable que recordem fets com aquest, perquè una nació no pot viure sense memòria i la llibertat continua essent un dret fonamental i un valor per defensar. Aquesta és la nostra força.

Què implica ser independentista actualment? Com sempre, fer front a l’escenari que tenim al davant i ser realistes. I, per ara, és voler centrar-nos novament a debatre, intercanviar i col·laborar estretament entre nosaltres, per enriquir la nostra anàlisi política, per poder cohesionar-nos una altra vegada i avançar cap a la recerca d’una sortida. Convé que els discursos i les accions polítiques canviïn i la relació entre els diferents actors també. La interrelació entre la classe política i la societat civil mai no es pot obviar perquè el que fem avui necessitem que sigui coherent amb la solució de demà. El que passa ara tindrà una repercussió clau en el futur.

La síntesi entre Parlament i carrer s’ha esmicolat. Què suposa que hagin fallat les institucions? Doncs que la democràcia s’ha debilitat encara més i, com a la resta d’Europa, la participació de la societat civil serà una contribució decisiva per incidir, per aturar l’amenaça de la repressió, la intolerància i l’exclusivitat de poder en mans de la partitocràcia.

Un nou concepte d’independentisme només sorgirà d’un debat generós i ampli, conscient de la complexitat d’actuar quan hi ha tanta manipulació des dels partits. En política res és blanc o negre, però això no vol dir que es pugui justificar tot. És immerescut que la societat civil que s’ha compromès al llarg de generacions vegi com els partits han contribuït a arraconar-la. Els polítics han de representar la voluntat col·lectiva que ha fet possible que ocupin els seus càrrecs. El compromís amb la ciutadania l’hem de poder exigir. El mandat de l’1 d’Octubre hi és i legitima a continuar.

La bona salut del teixit independentista raurà en les aliances i la capacitat de vertebrar-se, generar idees i refer objectius. La vitalitat, amplitud i energia en què va néixer l’Assemblea de Catalunya o l’ANC van permetre una traducció política. Modificar actituds o llenguatges té un repercussió incalculable, però per això és imprescindible recuperar consciència. Pressionar per influir és una de les nostres inestimables contribucions.

El 2007 era inimaginable que el 2017 votéssim en un referèndum d’autodeterminació. No es tracta simplement de perllongar el que es va fer, sinó d’aconseguir articular la consciència nacional i el compromís que es va adquirir des de la societat civil a través de l’acció política. Perquè tots podem fer política, però no tots no som polítics.

Espero que emergeixi un moviment unificat que tingui un poder d’edificació real. Les pràctiques polítiques són molt difícils de canviar però hi ha d’haver una constel·lació objectivament diferenciada que tingui capacitat per desplegar una estratègia. Acabem amb els antagonismes. En l’escenari actual, més que mai, necessitem molta humilitat per abandonar personalismes i no tenir fòbia a la crítica.

El camí que hem fet és llarg i valuós i no seria possible imaginar res del futur si no vinguéssim d’on venim. Potser el Pacte Nacional del Moviment Civil per la Independència obrirà una nova via. Fem-ho, si us plau, per als que ens seguiran o, si més no, per a tots aquells que ens van precedir.