La vida filtrada per l’ull del fotògraf

La setmana passada es va inaugurar a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Girona l’exposició raholafoto2023, que es podrà veure fins al dia 10 de novembre tots els matins i els dimecres a la tarda a la seu del col·legi, al segon pis del número 1 del carrer Nou del Teatre. L’exposició després voltarà per diverses poblacions de les comarques gironines fins que torni a Girona amb motiu de la Setmana dels Rahola, que es farà al mes de febrer. Aquesta exposició recull una selecció de les fotografies presentades per catorze fotoperiodistes i fotògrafs als premis Rahola de comunicació local, que es van celebrar al mes de febrer.

Els premis Carles Rahola de comunicació local van néixer fruit de la voluntat de la Diputació i del Col·legi de Periodistes, llavors presidit per Narcís Genís, de reconèixer la feina de periodistes, fotoperiodistes i comunicadors. Es van entregar per primera vegada el 2009, i l’any vinent arribaran a la quinzena edició. Dimarts de la setmana passada, Miquel Noguer, president de la Diputació, va voler remarcar en la inauguració de l’exposició el treball periodístic que es fa a les comarques gironines, motiu pel qual es van crear els premis, i va destacar “la gran qualitat de les fotografies presentades que evidencien l’immens talent que tenim a casa nostra”.

Sempre he admirat la feina dels fotògrafs. N’he conegut de tota mena. D’una tècnica meravellosa o d’un nas prodigiós per captar les notícies. I a vegades les dues coses coincideixen. No és el mateix una foto que es pugui repetir les vegades que faci falta o el gest de captar un fet, un moment, que és aquell i no cap altre.

La feina del fotoperiodista és arriscada i els cal una cosa que ara no es té: temps. És cert que per treure una gran fotografia cal tenir sort, però també saber-se-la treballar. El fotoperiodista ha donat dies de glòria al periodisme, però ara hi ha moltes circumstàncies que no ajuden que puguin fer bé la feina. La precarietat dels mitjans n’és una, però també el fet que ara tothom fa fotografies, des de ciutadans a entitats oficials. Però la mirada del fotoperiodista és necessària i cal reivindicar-la.

En aquesta edició el jurat va escollir guanyadora la foto de Pau de la Calle d’una veterinària fent cures a una truja. N’hi havia moltes de destacades: des del trasllat dels malalts d’una clínica, a l’enterrament d’un bisbe; d’un carrer ple d’escombraries, que definia la vaga que va patir Salt, al fum d’un correfoc; d’una imatge de Gloria Sánchez de la Processó de Verges, que va ser portada a The Guardian, a la denúncia formidable de les destrosses urbanístiques que va fer Miquel Riera; d’una pastora centenària a un masover que acarona un gat, fins anar a l’Eloi Madrià fent suro; de nens ucraïnesos arribats al país, a indocumentats travessant la frontera; d’un incendi a Riudellots a una gran imatge de Josep Tero. D’una foto de dansa a Peralada, tècnicament genial, al corall recollit del mar o uns pescadors del cap de Creus; de seguir el rastre d’un senglar, a una hortolana o un grup de nois marroquins celebrant una victòria de la seva selecció. En definitiva: la vida filtrada per la càmera dels nostres fotoperiodistes.