No progressa adequadament

El primer d’octubre del 2017 és una gran gesta de l’independentisme que mereix ser recordada amb la satisfacció i orgull pel que va representar. Acostumats a perdre, no som capaços de reconèixer les victòries ni quan en som protagonistes. Perquè tan cert és que a partir d’aquell moment les coses no van anar per on molts volíem, com que aquell dia vam guanyar. I guanyar un estat que està disposat a tot no és fàcil. El millor és que encara se’n pot treure rèdit polític. Defensem-ho! Aclarida la victòria, que cal celebrar com toca, l’aniversari hauria de convidar a revisar per què les coses no van anar per on molts volíem. Però vista la situació actual pot fer més servei mirar per què ho vam aconseguir i valorar on som ara. Hi havia unitat política: amb moltíssimes dificultats es va aconseguir que els principals partits independentistes s’unissin a la candidatura de Junts pel Sí que va obtenir 62 diputats. Ara no n’hi ha. ERC governa en solitari amb 33. Hi havia unitat civil: amb els Jordis com a síntesi. Els presidents d’Òmnium Cultural i de l’ANC van ser capaços d’ignorar les diferències i canalitzar la força de la gent cap a l’objectiu comú. Ara no n’hi ha. Tenen visions oposades. Hi havia la gent: il·lusionada, disposada, convençuda. Protagonista de les manifestacions més importants que s’han fet mai a Europa. Responsable d’una pressió positiva que, almenys en part, va provocar la unitat política i civil tan necessària. Ara no es veu. No dic que no hi és. Estic convençut que encara hi és. Almenys una gran part. Però està enfadada per com van anar les coses. No confia en els partits i, tot i no renunciar a l’esperança de tornar-ho a fer, està per altres temes. Hi havia un objectiu: celebrar un referèndum. I hi havia un pla per assolir-lo –amb feina per a tothom, uns i altres. Per més enfadats que hi hagi no es pot dir que només ho van fer uns o altres–. Ara no hi és. Només hi ha partidisme. No progressa adequadament. Corregiu-ho.