Si ho dones tot...

L’Estat al qual nosaltres mateixos havíem dotat de la força, va utilitzar aquesta força contra les idees expressades pels catalans. Però què hi va haver darrere l’1 d’octubre, a part de les idees?

el 2017 es calculava al voltant dels 16.000 milions d’euros, una xifra que servia per alimentar el relat d’“Espanya ens roba”. I malgrat el relat, la repressió i les porres, l’any 2017 la recaptació per part de l’Agència Tributària catalana va quedar en una anècdota. D’aleshores ençà, el creixement de la recaptació pròpia no ha deixat de ser un projecte, i el dèficit fiscal no ha parat de créixer. L’any 2019, Catalunya va aportar gairebé el 20% dels seus ingressos al sector públic de l’Estat, mentre que només va rebre un 13% de les despeses efectuades al conjunt de l’Estat. El dèficit fiscal d’aquell any arribava al 20.000 milions. I l’any 2021, la xifra va pujar fins a gairebé els 22.000 milions, un 10% del PIB català. Però els catalans continuem pagant els nostres impostos a l’Agència Tributària estatal.

Quin país volem si no estem disposats a pagar? Quin país defensem si no estem disposats a fer-lo?

vam votar, però la votació no va passar de ser una manifestació, una mostra multitudinària del dret a decidir. Però ens vam creure que teníem aquest dret realment? I, si ens ho vam creure, per què demanem un referèndum? Per què l’endemà del 3 d’octubre del 2017 ja dèiem que havia estat un assaig i que a la pròxima guanyaríem. Ja vam guanyar, no? Què va ser el referèndum del 2017?

quines garanties tenen els polítics que en un nou escenari de referèndum la gent participarà? Per què ho hauria de fer? I, si tenim clar que Catalunya acabarà sent independent a causa del desmembrament de l’Estat, no cal patir, sinó esperar. I en aquest context, com i per a qui es negocia l’amnistia? I, encara més: com s’aplica l’amnistia? Quina seguretat tenim els catalans que l’Estat deixarà d’exercir tota la força que tingui? Quina seguretat tenim que el dèficit fiscal passarà a la història?

són al carrer. Són a les estacions de Renfe cada matí, a les parades del bus, a la carretera cada cap de setmana, a les entrades de les escoles, a les llistes d’espera de Salut, a la falta d’inversions en cultura... Els dubtes sense resposta són ben vius i monopolitzen les vides en plena repressió. Creu el lector que Catalunya pateix part dels problemes que pateix perquè a l’Estat no li interessa invertir aquí? Creu el lector que l’Estat ens castiga només pel fet de ser catalans? Fa sis anys vam dir a l’Estat el que volem, i a l’Estat no li va agradar. I fa sis anys que es manté l’estira-i-arronsa.

de Sánchez pot semblar que dona força als catalans per negociar a favor del país, però això no és res més que un viatge al passat, un viatge a la política del peix al cove que els partits independentistes deien que havia desaparegut. Fins a quin punt som necessaris els catalans per garantir el futur d’Espanya? I Espanya? Fins a quin punt és necessària per als catalans?

i ara demanem l’amnistia per poder-ho oblidar, per continuar endavant. Fa sis anys vam defensar les urnes i ara ho hem d’oblidar. Fa sis anys vam sortir al carrer per posar fi a l’“Espanya ens roba”, i vam dir prou. I després de sis anys de repressió, ara demanem l’oblit, perquè una cosa és que et buidin les butxaques cada dia a canvi de ben poca cosa, i l’altra és donar-ho tot, entregar l’ànima. Perquè quan ho dones tot, et quedes buit. I què hi ha dins la buidor? Només un cove.