Elogi de... la paraula

He sentit dir i he llegit que els catalans som romàntics, somiatruites, sublimatoris i allunyats de la realitat. Qui ho creu així potser s’ho hauria de fer mirar perquè, almenys pel que fa al llenguatge (i el llenguatge és l’ànima d’un poble), som d’allò més materialistes, objectius, i pensem molt amb els sentits. Sense sortir del meu rodal –ho he anat apuntant per haver sentit tot això i més–, en el pur llenguatge del dia a dia, tot té a veure amb el cos i els sentits: decidir-se és fer un cop de cap; renyar és estirar les orelles; esforçar-se és posar-hi el coll; ser desprès i gastador és tenir la mà foradada; aguantar malures és tenir estómac; dissimular és fer el sord; estar segur d’alguna cosa és tenir-la coll avall; l’amistat forta és ser carn i ungla, i l’amistat exagerada és ser cul i merda; ser crèdul és mamar-se el dit; estar satisfet és treure faves d’olla; agradar és entrar per l’ull dret; vessar-la és pixar fora de test; indagar és ficar-hi el nas; fatigar-se és treure un pam de llengua; no replicar és mossegar-se la llengua; desafiar és ensenyar les dents; ser responsable és donar la cara; parlar molt és buidar el pap; enxampar és agafar amb els pixats al ventre; estudiar és cremar-se les celles..., etcètera, etcètera.

Quant a materialistes en el llenguatge, sembla que ho som força. Els filòlegs (llenguados) estan d’acord que el vell provençal és la llengua romànica que més escurça radicalment les llargues terminacions llatines i empetiteix les paraules. Germans com som de la llengua d’oc, ens ha quedat un idioma sec i incisiu, concís i ric en contraccions i monosíl·labs, potser més que cap altre idioma llatí; en tenim tants, que molts autors catalans han escrit sonets, romanços o poesies amb paraules d’una síl·laba. I no puc deixar de dir que això també ho ha fet un meu bon i vell amic, en Jesús Calm, del Mallol: una llarga poesia de monosíl·labs, que té molt mèrit i és prova d’enginy i de la seva tossuderia (ep!, vull dir tossuderia i tenacitat per trobar monosíl·labs). Estimem les paraules per elles mateixes, pel seu so, la seva bellesa, la seva frescor. Per la seva gosadia, insolència, curiositat. Les paraules transmeten, informen, mouen, expliquen, sedueixen, irriten... Són les nostres autèntiques corretges de transmissió.